dimecres, 30 d’abril de 2008

Doble assassinat dels germans Badia

Ahir vaig llegir la notícia, just quan alhora enceto en el llibre de Josep Benet el capítol que hi fa referència. L’assassinat dels germans Badia –del qual l’autor s’assabentà gràcies al jove estudiant garriguenc Josep Camp Lloreda- produí un fort impacte en els mitjans catalanistes que Benet reprodueix fragmentàriament a les seves memòries. El terrorista de la FAI Justo Bueno Pérez els va tirotejar quan sortien de dinar de casa un familiar el 28 d’abril de 1936, fa setanta-dos anys. Miquel Badia, que havia estat càrrec policial de la Generalitat, s’havia significat en contra dels “absurds intents d’instaurar el comunisme llibertari als pobles, per mitjà d’insurreccions armades locals”.
El mateix Josep Maria Planes, ara mediàtic gràcies a un molt ben documentat serial històric de teletres –i autor del deliciós Nits a Barcelona (1931), reeditat en facsímil el 2001 per la Llibreria Catalònia– n’escriví el següent: “Val la pena que els catalans no ho oblidin: Badia no ha estat mort per cap dels errors polítics que hagi pogut cometre. Badia ha estat mort perquè, en nom del catalanisme i per servir el catalanisme, va plantar cara al focus criminal que des de sempre, davant la indiferència dels Governs espanyols, havia infectat la vida del nostre país.” El mateix Planes cauria abatut quatre mesos després, també pels faistes.
No fou fins el 2003 que Benet, dins el llibre Domènec Latorre, afusellat per catalanista, aportava proves documentals que certificaven l’autoria del crim. Aquest havia quedat impune, com moltes altres accions de la FAI. Bueno, que fugí a França després d’altres crims i estafes, tingué la sort que els arxius policials anteriors al 1936 van ser cremats. Tornat a Barcelona, fou detingut pel comissari Pedro Polo, “que el coneixia, perquè, com a policia professional, havia actuat a les ordres de Miquel Badia” abans dels fets d’octubre de 1936. Al consell de guerra, que s’allargà per espai de quatre anys “perquè algunes personalitats franquistes intentaren salvar-li la vida”, al·legà que havia actuat “contra ells perquè eren separatistes”. El procés, que culminà amb el seu afusellament al Camp de la Bota el 1944, sembla que li féu guanyar les absoltes de la “memòria històrica” en ser inclòs el seu nom a les columnes que hi ha a l’entrada del fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc, en record als immolats per la llibertat de Catalunya.
Benet es pregunta al seu llibre el per què d’aquest record i homenatge a un assassí i el per què del silenci institucional envers els germans Badia, silenci parapetat rere l’aparell del Memorial Democràtic. Alhora, denuncia el consistori de la capital del Barcelonès per no haver restituït, ja en democràcia, el nomenclàtor de Plaça dels Germans Badia (actual Francesc Macià, abans Calvo Sotelo) que l’ajuntament d’aleshores –d’esquerres i catalanista–, presidit per Carles Pi Sunyer, havia batejat poc després del seu assassinat, oimés quan l’ajuntament democràtic -també d'esquerres i catalanista?- ha dedicat vials a personatges que amb el seu intel·lecte i servei a Catalunya tant han contribuït a la prosperitat del país i del catalanisme, com Buenaventura Durruti.
Quedeu avui tranquil, senyor Benet, encara que no hagin estat ni les institucions ni cap partit polític els que han reparat el que resulta incomprensible, com heu posat de manifest en el vostre llibre, sinó “patriotes catalans”, com vós mateix.