diumenge, 6 d’abril de 2008

Al mercat del barri de l'Esperança, sota la pluja

Ahir, en una hora tardana abans del vespre, vaig baixar al mercat del barri de l'Esperança, molt a prop de casa meva, per comprar una mica de fruita i de verdura.
Mentre caminava per un carreró estret on es venen tot tipus de carn, pollastre i també olives, el plugim gairebé imperceptible que queia es convertí de sobre en una pluja furiosa i contundent. Vaig refugiar-me a l'abric d'un cobert vora una parada d'olives, i allà palplantat esperava. La pluja feia córrer rierols que arrossegaven carreró avall fang barrejat amb plomes de pollastre. I jo allà parat, i el temps passava. Tot al voltant s'imposava una llum penombrosa, una grisor que fins era repulsiva. A poc a poc, dins la monotonia de la pluja que queia, va anar-se'm apagant la sensació del lloc, potser del temps també. Per un moment em va semblar ser, com feia poc havia estat, a la cantonada d'un carrer de Londres, en aquell món de meravella i somni, lluny, que tan estimava. Però de seguida vaig tornar a ser conscient, a saber on em trobava exactament. La tristesa.
Aleshores vaig pensar, de sobte, que no deu ser impossible que l'home, després de la mort, vulgui tornar i visitar els llocs on va viure. I tot i que ja no sigui capaç de tornar per viure-hi, ni tampoc pugui deixar-s'hi veure, d'entre el caos en el qual deu ser immers ha de sentir el desig d'abraçar, debades, en la vida que ara viu, sigui quina sigui, el temps i la vida que li van ser atorgats una vegada. Ha de voler almenys tocar, no importa com, alguna pedra, o arbre, o habitació o cantonada de carrer que, per casualitat o no relacionats amb ell, va viure.
I tot just després, per un moment vaig mirar-me el lloc on era amb els ulls d'algú que ha de tornar en un futur. I de seguida després, com en un obrir i tancar d'ulls, quina ironia, vaig sentir per aquest carreró estret i pobre del mercat del barri de l'Esperança, entollat de fang, de plomes de pollastre i de brossa, una mena d'emoció talment com si algun cop hagués de ser per a mi un dels indrets més estimats.
Després d'això va deixar de ploure, i me'n vaig anar.
.
Pinkhas Sadé, El Déu abandona David