dimarts, 15 d’abril de 2008

Verd de blat













Marata, 8,15h
´
Ja fa algunes setmanes que l'espectacle matinal és fabulós. Un verd de blat intens, perlejat de rosada, perquè els camps són en pendents o bé en fondals i a primera hora el sol encara no s'hi bat ben bé a pleret. Dic blat, però també n'hi ha d'alfals i blat de moro. Veure créixer el blat, vinclar-se l'espiga. Ara són plantacions joves, borrissol damunt la terregada que amb prou feines si aixeca dos pams. Cada camp, segons la ondulació del terreny, la incidència de la llum, regala diferents tonalitats de verd, totes d'una vivor incandescent, desacostumada, passatgera, d'una tendral i dolorosa provisionalitat que canvia el seu matís cada vint-i-quatre hores. (Entendria molt millor el dit efecte tafaner en aquestes circumstàncies que no pas quan s'abona en la morbositat d'un accident que desprèn altres colors igualment vius.) I és així que el mar d'espigues també té les seves ones, un palmell de vent que hi corre, les inclina i les redreça i les torna a inclinar amb parsimoniosa insistència. Algun cop hi he parat el cotxe, dalt de tot de la pujada, i he baixat un momentet, cinc minuts de no res, d'embadaliment intens, de buida contemplació. Cotxes que passen deuen pensar que no estic bé, però jo només veig verd, l'extensió d'herbam que se'n va ulls enllà, que baixa cap al torrent, allí al fons, entre canyes i verns. A la llunyania, tallant l'infinit, els cingles de Bertí i el turó de Puiggraciós, torre i santuari. I ara penso el vent com una carícia que m'arriba des d'allà, el teu palmell que és vent i és un "bon dia", i aleshores he de respirar fort, tot jo he de respirar ben fort, i esperar que el teu palmell em desenteli la mirada abans de tornar al cotxe i poder seguir cap a la feina ignorant de tantes coses que són tu i jo encara no les sé.