dissabte, 3 de maig de 2008

1968-69

Encara ens dol aquell 68
que no va poder ser 69.
L'empatx de primavera és un recurs
quan tens gana de carn, i te la cou
la castedat de la rebel·lió:
Llepàvem mil promeses de consol
en la boca espantada d'un petó,
però ens cantaven sempre: "Cara al sol
t'estimaré millor."
Era cruel
que tot quedés tan curt com les faldilles.
No sap fer seda el cuc de la política,
i el jove es creu que el cel depèn d'un tel:
Volíem trencar el món; vam trencar l'ou
amb el 6 dur i sense tastar el 9.

Pere Rovira, La vida en plural, Columna, 1996

"Jo sóc partidari de la poesia, de la poesia de sempre, i m’agrada que estigui ben escrita i que es deixi entendre. Dues qualitats que, segons he pogut comprovar, provoquen de vegades nerviosisme i dubtes (no comprenc per què, si tothom escriu i llegeix tan bé com pot). És cert que aquestes qualitats no han estat mai immutables, però d’això es tracta, de saber-ho i de saber com han variat, per poder tenir alguna convicció i resultar, potser, una mica convincent. La poesia ha fet cantar, riure, plorar, ballar. Ha exaltat la pau i la guerra. Ha resat i ha blasfemat. Ha ajudat a morir i a sobreviure. Ha lloat la justícia i la injustícia, la mandra i el treball, les revolucions i els tirans. Ha expressat l’amor, l’odi, la indiferència, el fàstic. Ha estat mite, història, novel·la, teatre i, fins i tot, tractat d’agricultura. Moltes funcions de la poesia s’han anat perdent, però la bona poesia pot durar més que les seves funcions i que la vigència dels seus temes. Hi ha coses que, per fortuna, la poesia ja no farà, o que podem procurar que no faci. Potser no està tan clar que ens torni més persones, però sovint ens ha ajudat a ser persones."

.
Revista Caràcters, número 24