dijous, 15 de maig de 2008

El teatre català

Parlo amb una persona propera al que es cou al Teatre Nacional. De fet, forma part del seu consell assessor, o de l’òrgan amb un nom similar que correspongui. Tenen la funció, sobretot, de llegir propostes que els arriben i triar les que mereixen una oportunitat. Li pregunto per quan el Don Joan de Palau i Fabre, i em diu que no ho sap, que ells no decideixen, sols assessoren i proposen. Parlem breument d’algunes estrenes de clàssics catalans. Diu que s’esgoten, que ja no se sap què fer. No hi ha més Guimeràs, Rusiñols, Sagarres, o se n’ha de tirar perillosament de veta. Intents per revifar l’Espriu han fet fallida per incomprensibles i pretensiosos. Teatralitzar les novel·les de la Rodoreda és un error, diu, de text i càsting, però un èxit comercial mentre siguin lectura obligatòria que omple teatres d’adolescents. Em diu que els Dagoll Dagom –els que van fer fallida econòmica amb Boscos endins perquè les ajudes, ehem, que preveien no compliren les expectatives– tenen adaptada Aloma. Caram. N’ha llegit el text i en preveu un fracàs. Algú ha provat de fer un treball amb les peces dramàtiques inèdites de Rodoreda? I de Pedrolo? Sembla que no és del grat del director, massa de l’absurd dels anys cinquanta. Brossa? Ja té el seu circuit. Més aviat (curt)circuit. Coincidim en la perillositat d’encarregar textos teatrals a poetes, textos pulcres en llur exigència literària però que no dominen prou les bambolines ni ressorts del llenguatge teatral. Són sovint massa filosòfics, experimentals, intricats.
.
El vaig veure cansat, francament. Qui ens salvarà els mots, penso, dalt de l’escenari? Ens hem quedat sense primeres figures teatrals? Fullejant els dietaris de Marià Manent trobo aquest apunt:

.
“8 d’abril, 1921

He parlat llargament amb en Sagarra sobre el teatre català. Diu que el nostre teatre modern pot crear-se a base del llegendari popular, el gran tresor d’arguments dramàtics, plend d’emoció i d’originalitat, que hi ha en les cançons de la terra. He pensat que ningú no podrà fer-ho tan bé com ell. L’obra d’en Gassol té, certament, punts de contacte amb aquesta teoria, però és un poeta més nodrit de retòrica i, en la creació del vers, no posseeix la prodigiosa aptitud tècnica d’en Sagarra. L’autor de Dijous Sant m’incitava a escriure teatre. “Si no ho fem nosaltres, els poetes joves –deia-, qui ho ha de fer? El teatre català està en mans de quatre patums i cal canviar les coses. Llanceu-vos-hi. Si us falten arguments, agafeu les cançons: hi ha una riquesa enorme”. Insistí perquè ho provés, em parlà del goig de crear ànimes i figures, es referí als profits econòmics del teatre. En Sagarra, amb el seu aire indolent, amb la seva pipa anglesa, amb el seu capell verdosenc adquirit a Alemanya, és un minyó simpàtic i molt europeu.”

.
Manent tenia 23 anys i Sagarra 27. Fins aleshores, aquest tenia publicades tres obres de teatre: Cançó de taverna, El jardinet d’amor i L’estudiant i la pubilla. Encara havia de fer les traduccions de Shakespeare, per les quals seria durament criticat atès el model de llengua. La resposta és impecable: “El de Shakespeare és molt pitjor. Procuro ser el més fidel possible, però tota la meva fidelitat, per culpa de la censura, queda reduïda al 80 per cent... El que passa en aquest país és que estem acostumats a les traduccions de Shakespeare fetes per filles de Maria, com les que ens serveix Ulloa, i s’ha de tenir present que el dramaturg anglès escrivia al segle XVI, i ho feia per a rameres i pirates...”

.
Senyor Sagarra, sap per a qui escriuen els dramaturgs d’avui?


1 comentari:

Avi Quim i Quim fill ha dit...

Vaig descobrir a la Biblioteca de Catalunya una obra d´Àngel Ferran, que es titula Perquè demà surti el sol.
I qui és Àngel Ferran? Periodista del diari La Publicitat, en el seu temps passava per ser l´humorista més brillant de la seva generació. Més de la meitat de El Be Negre va ser escrit per ell.
Qui se´n recorda? Ningú. Qui té cap idea que Perquè demà surti el sol és una obra de teatre fascinant, d´un humor absurd i intel.ligent que fa feredat de llegir-lo? Ningú.
Així anem.