dilluns, 19 de maig de 2008

En el centenari de Cesare Pavese

Cada dos per tres fa anys i mesos que algú neix i mor i no es dóna a l'abast. El setembre d'aquest any en farà cent de la naixença de Cesare Pavese. El festival de poesia de Barcelona ha preparat uns actes que s'han celebrat durant el dia d'avui. Pavese és un dels meus escriptors predilectes, en vers i prosa. En aquesta entrada recupero un article que li vaig dedicar el juliol de 2002 i que avui he retrobat amb alegria. Al final dóno compte d'alguns enllaços interessants sobre l'autor. Ho dic per si no teniu paciència.

“Jo començo a fer poesia quan la partida és perduda. No s’ha vist mai que un poema canviï les coses.”
C. P. 19-6-1946

Posats a establir cànons, deixeu-me dir que en el meu –modest, personal i transferible- en Pavese hi ocuparia una posició prou rellevant, més en poesia que no en narrativa, per bé que en ambdós gèneres les coincidències estètiques i temàtiques són quasi les mateixes. Per això mateix, i com veurem, és relativament fàcil reduir la cosmogonia literària d’aquest escriptor piemontès.

Cesare Pavese va néixer a
Santo Stefano Belbo el setembre de 1908, prop de Torí, en una familia d’origen camperol. Estudià lletres a ciutat i es doctorà amb una tesi sobre Whitman, iniciant aleshores un període fecund de traduccions que durà fins el 1940, especialment de literatura anglesa i nordamericana. L’any 33 començà a col·laborar amb l’editorial Einaudi, una de les més prestigioses d’Itàlia, convertida aviat en un focus intel·lectual de lluita contra el feixisme de Mussolini. Per aquesta causa fou condemnat a tres anys de confinament, però sols en complí un. Va ser en aquest quan va iniciar el seu dietari, L’ofici de viure, que abarcaria els últims 15 anys de la seva vida, fins el 1950. Alhora, i a partir de 1941, començà a publicar les seves novel·les, La teva terra, La platja, Fira d’agost, El company, El bell estiu, El diable als turons, La lluna i el foc... totes ambientades al paisatge piamontès.

Quant a la seva poesia, són clarament distingibles dues etapes. La primera és marcada per una poesia narrativa que busca la concisió i l’objectivitat, que s’allunya del simbolisme aleshores imperant en la poesia italiana. Hi narra uns fets comuns i quotidians, enllaçant realitat i fantasia. El jo poètic es torna abstracte, una tercera persona que verbalitza, generalment, a partir del monòleg interior. Però, quins temes tracta? Doncs la dona, la terra i el mar. Temes també recurrents en les seves novel·les. El sentiment de pèrdua, el record, les relacions humanes. La fricció amb la realitat el porta a un desencís general que desemboca en la mitificació de la infantesa i del paisatge geogràfic com a veritables paradisos. L’Antoni Marí diu que a Treballar cansa, llibre que recull els poemes de la primera etapa, “hi ha una rara nostàlgia, com un desig penós per una pèrdua que es sap irremeiable, com un malguany que afectés tota l’esfera de l’ésser del poeta”. Jo li he trobat alguna concomitància amb l’excels Francisco Brines, el poeta d’Oliva i de la llum. Treballar cansa es publicà per primer cop el 1936 i s’amplià el 43 amb més poemes i un parell d’escrits sobre la pròpia poesia on deixa entreveure una clara voluntat de canvi que es concretarà entre 1945 i 1950, període en el qual escriurà La terra i la mort i Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, respectivament. Aquests reculls, però, seran prou diferents a Treballar cansa. La dona, la terra i el mar són ara realitats mítiques, símbols; el vers és més curt i hermètic, menys narratiu i més metafòric. Diguem que intel·lectualitza més el discurs poètic.

Pavese és un dels grans de la literatura europea de la primera meitat del segle XX. Alguns han volgut donar més preponderància al seu paper d’intel·lectual que al de literat però les seves veritables idees es troben en l’obra que ha escrit. En català podem trobar el volum de Vindrà la mort... (Ed 62) però no Treballar cansa –Curial en va fer una edició el 1978-, que caldrà buscar-lo a Visor (Poesías completas), en castellà. Tanmateix he aconseguit una traducció catalana de Xavier Riu del poema Treballar cansa, on es poden veure algunes de les constants de la seva poesia. Diguem, per acabar, si no ho sabíeu, que el trobaren suïcidat un 26 d’agost de 1950 en una habitació de l’hotel Roma de Torí, després de tornar de casa la seva germana. Va fer algunes trucades, s'estirà al llit, es va treure els mitjons. S'empassà una dosi important de somnífers. “Prou de paraules. Un gest. No escriuré més”, va ser l’últim que deixà anotat al seu dietari uns dies abans.

Treballar cansa
Travessar un carrer i escapar-se de casa
ho fa només un nen, però aquest home que roda
tot el dia els carrers, ja no és pas un nen,
ni s’escapa de casa.
Hi ha sempre a l’estiu
migdiades on places i tot són ben buides, esteses
sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba
per camins de plantes inútils s’atura.
Val la pena estar sol, per a estar cada dia més sol?
Solament de rodar-hi, són buides les places
i els carrers. Caldria aturar una dona
i parlar-li, que et vulgui per viure plegats.
Altrament ve que hom parla sol. És per això que a vegades
hi ha el borratxo nocturn que inicia discursos
i explica els projectes de tota una vida.[1]
No és pas esperant a la plaça deserta
que es pot trobar algú, però qui roda els carrers
de vegades s’atura. Si no estigués sol,
bo i marxant pels carrers, hi hauria la casa
on hi ha aquella dona i valdria la pena.
A la nit altre cop és deserta la plaça
i aquest home que passa no veu ja les cases
entre els llums tots inútils; els ulls ja no els alça:
sent només l’empedrat que han fet altres homes
amb les mans endurides, igual que les seves.
No és just de quedar-se a la plaça deserta.
Hi haurà ben segur al carrer aquella dona
que, pregada, voldria posar mà a la casa.

[1] “Els homes que tenen una vida interior tempestejada i no cerquen un consol en la conversa o escriptura, són homes que no tenen una vida interior tempestejada. Doneu conversa al solitari i enraonarà més que ningú.”

Alguns enllaços
Centre d'Estudis Cesare Pavese
Fundació Cesare Pavese
Més poemes a Mallorcaweb
Article d'Enrique Aurora
Article de Marta Rivera
Maria Àngels Anglada i els poetes italians
Bloc de Josep Porcar, amb l'original italià de Treballar cansa

4 comentaris:

RY ha dit...

La luna é il faló va ser traduïda per la Maria Aurèlia Capmany a Ed 62 com "la lluna i les fogueres" i sempre hi torno, José Agustín Goytisolo va traduir a finals dels 70 per Plaza i Janés una antologia poètica de Pavese que és un delit. A Seix Barral van publicar la seva obra completa fa uns anys però la majoria ens vam quedar amb l'edició de Bruguera de "Il mestiere de vivere" el seu dietari i el "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls" que sempre ha estat un poema inquietant. Fins i tot es va atrevir a fer assaig sobre els novel·listes nord-americans. Italo Calvino va editar una selecció de la seva obra "Pavese requereix un "modus" de lectura poc freqüent en la literatura contemporània, ha de ser llegit com han de ser llegits els grans tràgics que, en cada relació, en cada moviment dels seus versos, són capaços de condensar una acumulació de motivacions interiors i de raons universals extremadament perentòries". Pertany a la nòmina dels escriptors suïcides i quan se'n va anar va deixar escrita una frase mítica: "No critiqueu massa".

Albert Benzekry i Arimon ha dit...

Gràcies per les teves precisions, Rafel. Estic prou d'acord amb les paraules de Calvino. Veig que tu també ets un devot pavesià. Lamento que no hi hagi prou traduccions al català d'aquest grandíssim escriptor. Si no m'erro, Anagrama va encetar la seva col•lecció amb L'ofici de viure, amb una traducció de Bonaventura Vellespinosa pel meu gust no massa afortunada. Quant als poemes, m'he de guiar, efectivament, pels de Visor, precisament amb edició de Calvino. I en català conec la traducció de Tarrida de "Vindrà la mort...", certament inquietant. Les novel•les, en fi, les anem trobant aquí i allà (jo potser em quedo amb El company). Aquesta frase mítica que dius, tinc entès, més aviat, que la deixà escrita en una nota on demanava perdó i a tothom perdonava, i que el que demanava era que no es xafardegés massa. En qualsevol dels casos, ens queda la seva obra per recrear-nos-hi. Preciós el vídeo al web d'en Porcar, oi?

RY ha dit...

Albert, avui he pogut veure el video i certament és una meravella com la cadència de la veu del narrador. Per cert, a You tube en tens més poemes recitats.

víctor ha dit...

sóc un lector nou del Pavese. estic llegint "l'ofici de viure".
és una reedició de l'any 1969 i apareix censurada.

hi falten la majoria (moltes) de reflexions sobre l'amor, les dones, el sexe. algunes d'elles molt agudes.

consta una nota de l'editor cada vegada que hi manca un fragment.

no hi ha traductors capaços de completar l'acurada traducció del Dr. Bonaventura Espinosa? és honest reeditar una obra censurada sense una advertència inicial?