dijous, 8 de maig de 2008

La farsa de la memòria històrica "democràtica"

La farsa de la memòria històrica “democràtica” continua endavant. No hi fa res que comentaristes i historiadors independents hagin denunciat el caràcter sectari d’aquesta iniciativa. El conseller Joan Saura va crear ni més ni menys que una Direcció General per tirar endavant aquesta iniciativa i no sembla disposat a rectificar. He parlat de comentaristes i historiadors independents no pas per casualitat. No és cap secret que el Departament d’Interior ha destinat una quantitat important de diners al Memorial Democràtic i que aquests diners han servit per fer possible treballs més o menys relacionats amb el tema. Qui ha rebut un ajut no està en condicions morals de criticar la institució que l’ha subvencionat i aquesta actitud, comprensible, fa que siguin molts els que callin. Què té de pervers l’existència d’una Direcció General de la Memòria Democràtica? En primer lloc, l’apropiació del concepte “democràtic”. Aquesta apropiació és típica dels règims totalitaris. Recordem la República “Democràtica” Alemanya o el Congressos de la “Pau” recolzats per la Unió Soviètica. Apropiar-se del concepte “democràcia” o “pau” implica, si l’operació surt bé, la possibilitat de decidir qui i què és democràtic; i qui vol o no vol la pau, per exemple. I pressuposa que les altres iniciatives que treballen sobre el tema no ho fan ni d’una manera democràtica ni a favor de la pau. No hi fa res que la realitat acabi desmentint aquesta apropiació. El que compta és poder continuant exercint una mena de potestat, ni que sigui nominal, per repartir credencials en exclusiva.

La segona perversió és de tipus històric. L’objectiu real no és recuperar la totalitat de la memòria històrica sinó, únicament, aquella que serveix unes determinades finalitats ideològiques. En aquest cas, es tracta d’amagar la realitat d’una guerra civil on, per desgràcia, hi va haver crims a les dues bandes. ¿Com podem prescindir de la realitat dels assassinats comesos a Catalunya, a sang freda, durant els quasi tres anys de guerra? En un recent llibre publicat per Josep Termes i Arnau Consol es dóna la xifra de 8600 assassinats. Aquests assassinats van ser comesos, en la seva immensa majoria, per militants o simpatitzants vinculats a la FAI i a la CNT fins al maig del 1937; i per militants i simpatitzants del PSUC i del PCE a partir del maig del 1937. La FAI i la CNT no ocupen, en aquests moments, cap lloc de rellevància en el panorama polític català. En canvi, el senyor Joan Saura és conseller d’Interior del govern de la Generalitat en nom d’un partit, Iniciativa per Catalunya, continuador del PSUC i en nom d’una coalició on figuren els comunistes catalans. ¿Reivindicarà la memòria històrica “democràtica” la memòria d’aquells 8000 persones assassinades? De moment, no sembla que anem per aquest camí. Tampoc no és un bon camí el de simplificar la qüestió entre “bons” i “dolents”. Amb un plantejament semblant on queda, per exemple, la figura de Carrasco i Formiguera, que va haver de marxar de Catalunya per no ser assassinat per grups que es deien republicans i que va ser afusellat per Franco? La majoria de ciutadans catalans es van trobar atrapats entre la seva lleialtat a la República i la vergonya que els provocava els assassinats i les cremes de convents que el govern de Catalunya, i de la República, eren incapaços d’aturar. També tractarà d’això el Memorial Democràtic?

Qui pensa que aquest és un article dur que llegeixi el pròleg a les memòries de Josep Benet. Escriu, per exemple: “He de dir que entristeix constatar que algunes propostes i realitzacions del Memorial Democràtic recorden les del memorial franquista que varem haver de patir –la gent de la meva edat-, sobretot en els primers anys del règim totalitari. Un memorial, aquest que tingués dues grans expressions: la construcció i existència del Memorial del Valle de los Caídos, amb el seu centre d’estudis, i la famosa campanya “Veinticinco años de paz”. (...) Em dol, però tinc el deure de dir-ho: l’existència i l’actuació a Catalunya d’aquest dit Memorial Democràtic (...) és un autèntic escàndol, silenciat, però escàndol”.


Agustí Pons, dins el butlletí núm. 139 de la Fundació Catalunya Oberta