dilluns, 12 de maig de 2008

Més sobre el paisatge

Que la construcció dels imaginaris paisatgístics té molt de cultural ho certifica, per exemple -i entre molts- qualsevol poema que reconstrueixi literàriament un marc físic amb la voluntat de dotar-lo o, millor, de fer-lo portador de determinats valors associats a la idiosincràsia pròpia dels seus habitants. Personalitzar el paisatge físic sense que hi aparegui la figura humana però, alhora, vincular la realitat d'aquest paisatge físic a la intervenció ordenadora d'aquesta mateixa figura humana. L'escriptor, filòsof i jardiner paisatgista francès, a l'ensems que marquès, René-Louis de Girardin (1735-1808 -no va morir el 2 de mayo-) s'expressà en els següents termes: "recorrent camins i fins i tot en els quadres d'artistes mediocres, només es veuen camps; un paisatge, en canvi, és una escena poètica, una situació escollida o creada pel gust i el sentiment". La cita és recollida per Alain Roger, al seu suggerent "Breu tractat del paisatge. Història de la invenció del paisatge i denúncia dels malentesos actuals sobre la natura" (La Campana, 2000), i afegeix l'autor: "La terra és, d'alguna manera, el grau zero del paisatge, allò que preceeix la seva artialització, tant quan aquesta és directa (in situ) com indirecta (in visu). Això és el que ens ensenya la història, però els nostres paisatges han esdevingut tan familiars, tan naturals, que ens hem acostumat a creure que la seva bellesa era intrínseca. Als artistes, doncs, els pertoca recordar-nos aquesta veritat primera, però oblidada: una terra no és, d'antuvi, un paisatge, i per passar de l'una a l'altre cal un treball d'elaboració artística".

Com a mostra, Roger recull una altra cita, ara d'Oscar Wilde, que sembla desenvolupar, afegim, aquella que diu que la vida imita l'art molt més del que l'art imita la vida: "Les coses existeixen perquè nosaltres les veiem, i tant la receptivitat com la forma de la nostra visió depenen de les arts que ens han influït (...) En els nostres dies, veiem la boira perquè els pintors i els poetes ens han ensenyat l'encant misteriós d'aquests efectes. No cal dir que a Londres hi ha hagut boira des de fa segles. És infinitament probable, però ningú no la veia, de manera que no en sabíem res. No va existir fins que l'art no la va haver inventada". El que és menys probable, penso, i tal vegada m'equivoqui, és que els nostres poetes, i Carner entre ells, haguessin tingut accés a les idees dels paisatgistes francesos del XVIII tot i haver desenvolupat literàriament -sota l'influx noucentista- un racionalisme il·lustrat d'arrel inequívocament mediterrània. Ignoro si algú ha estudiat aquest tema entre nosaltres.

Abans dels turons i la serra i els quatre pins de bosc espès d'en Pere Quart, ja en Carner havia ungit literàriament la dita "com el Vallès no hi ha res". Però si bé el de Sabadell s'hauria referit, invariablement, al relleu prelitoral del seu Vallès Occidental, Carner s'hauria conformat amb l'Oriental, coneixedor com n'era a través de visites diverses i estades al balneari Blancafort de la Garriga -ja en parlarem un altre dia-. Tanmateix, nosaltres ens acollim al pensament d'Eugeni Xammar i com ell creiem que "de Vallès només n'hi ha un i Granollers és la seva capital. Sabadell i Terrassa són dues ciutats molt respectables, però no deixen de ser dos suburbis industrials de Barcelona".
.

Com el Vallès no hi ha res

.

Ai casa tan camperola,
Déu me la guardi de mal!
a l’eixida, tota sola,
veig una malva reial.

.

Al safareig, de basarda,
batega la llum que mor.
Allí plau, caient la tarda,
berenar un préssec d’or.

.

Travessa l’horta de seda
riera de bells destins,
cenyida de pollancreda
i ungida de quatre pins.

.

De canyes és envoltada
una aigua fent cantussol;
jo veig tota l’estelada
caiguda en el reguerol.

.

Els cims de la rodalia
es senten amorosits,
si per calitja, de dia,
per celístia, de nits.

.

En un turonet, que empolsa
un or envellit i rar,
hi ha rengs d’una vinya, dolça
com si fos vora la mar.

.

I tot just, en l’ombra estesa,
sona un grill escadusser,
s’enfila la lluna encesa
damunt d’un pal de paller.