dissabte, 10 de maig de 2008

País(atges)

L'enclavament del Vallès el fa ser territori de contrastos: prou a prop de la ciutat com per patir un procés d'irreversible urbanització mental i física però, alhora, amb la distància prudencial que li fa conservar, desigualment, dinàmiques socials encara reconeixibles com a pròpies, autòctones, dites "de poble", com un "pa cuit en forn de llenya...". Entre les primeres, per dir-ho ràpid, caldria esmentar la proliferació de moviments socials i corporatius diversos: des de plataformes anti o a favor, grups solidaris i fins i tot okupes; entre les segones, el manteniment de tradicions diverses –inventades o no–, moltes en un entredit generacional i que són apuntalades per l'intervencionisme de les municipalitats, el mateix que dóna cobertura econòmica a la gran quantitat d'entitats i associacions que atomitzen el teixit social dels nostres pobles, és a dir, el seu paisatge humà.

Al costat d'aquesta visió diguem-ne filantròpica, hi ha el correlat merament paisatgístic, la traducció visual que aquests canvis i processos fixen en el territori. Espais de transició, heretats d'una ruralia en retirada però amb un valor d'ús encara vigent –cas de Gallecs o de Palou–, amb un valor afegit que és confluència de l'activitat agrària secular i del valor cultural –per alguns també mediambiental– que té un paisatge. Cada poble, del cert, a partir dels seus exemples, podria trobar i passar fàcilment de l'anècdota a la categoria amb aquesta epidèrmica descripció.

La noció de "paisatge" és cultural. A Occident neix amb els pintors flamencs del XV. Els romàntics anglesos del XIX ens descobriren la boira. Els paisatgistes olotins la ruralia que novel·laren naturalistes i modernistes. Potser per això, el "paisatgisme", entès com a disciplina que s'escapa de l'academicisme, té, en les nostres latituds, un predicament entre nul i escàs. Ens estalviaríem moltes ridiculeses –pensin en Santa Maria de Llerona i el carro d'en Manolo Escobar de la rotonda– si les regidories d'urbanisme dels nostres pobles –i la Conselleria corresponent– es procuressin algun assessor. Tanmateix, perquè parlem d'un concepte cultural, cal assenyalar que els nous paisatges –o els espais de transició– necessiten de la mirada transformadora de l'art per assolir la condició reconeixible de "paisatge". Alguns intents com el de Granolleig hi eren encaminats. L'art –la pintura, però també la literatura i el cinema– en tant que forjador d'imaginaris, hi té molt a dir. En resum i com a exemple: vegin que l'absència de "paisatgistes" explica, en part, l'entrada sud de la Garriga, on la capella mil·lenària de Santa Maria del Camí, condemnada a l'ostracisme, conviu ara amb un parc de gronxadors, metàfora exacte de l'infantilisme que en diversos fronts ens assota arreu a bufetades.
(publicat el 9-5-08 a El9Nou)