dimarts, 27 de maig de 2008

Èpica i lírica de Corpus (i II)

La festivitat del Corpus té un origen marcadament religiós i alhora un substrat pagà anterior al cristianisme. El seu origen cal buscar-lo al segle XIII quan el papa Urbà IV dedica la diada a la figura de Jesús Sagramentat, una diada que arrelarà especialment a Catalunya. La controvèrsia escolàstica sobre si l’hòstia consagrada era verament el cos de Crist o una simple representació en fou l’origen. A l’escaure’s en primavera, els motius florals de la festa són record de ritus arcaics, de tradicions paganes relacionades amb el culte als genis i als déus de les collites per tal de tenir-los a favor. Obviar qualsevol dels dos aspectes és mutilar el sentit de la festivitat. En aquest sentit és igual d’absurd, per exemple, ignorar vint segles de cristianisme i voler reduir el Nadal a una festa de solstici. Molt abans Plató ja ens havia tret de la caverna. Reinterpretar les tradicions dotant-les d’una major expressivitat organitzativa és ampliar-ne el seu sentit unívoc, abans restringit a la cosmovisió catòlica oficial, feliçment superada fa desenes d’anys. L’adaptació del marc festiu a les diferents mentalitats de la societat que la projecta és l’única manera de garantir un equilibri on tothom s’hi pugui reconèixer i generar identitats col·lectives.

L’ortodòxia de la litúrgia cristiana ha hagut d’anar cedint espai, doncs, a manifestacions populars allunyades de dogmes religiosos. El procés, lent, ha tingut alts i baixos –el Corpus garriguenc n’és un exemple–, i també veus dissidents dins la mateixa església. Així, algun mossèn de la rodalia s’absté d’acudir a la processó. L’estudiós Xavier Orriols ens explicava l’altre dia com la principal novetat de la processó era, precisament, la mateixa itinerància de l’espectacle, inèdita fins a la seva naixença, el fet de moure’s en distints escenaris i d’integrar, alhora, tant les representacions gremials de la incipient burgesia baix medieval –amb els seus penons i estendards– com elements folklòrics de ressonàncies clarament paganes, amb els gegants en primer lloc, els quals, a la Garriga, fan la seva processó particular per dins el temple abans d’obrir la comitiva. És a dir, la processó com a representació total dels estaments socials i de govern en qualsevol grau i condició.

L’anècdota. Estàvem a la plaça de l’Església esperant que sortís la processó. Primer els gegants, doncs. En Benet, en Magí i la Xixilona. Després els nens i nenes vestits de primera comunió. Al nostre costat, una dona, sense dirigir-se a nosaltres expressament ni explícita, sinó a l’amic a qui havíem saludat feia un moment, deixa anar que sembla mentida tan poca evolució, que tants d’anys venent la mateixa moto i encara hi ha qui gosa comprar-la. Perplexitat. Empasso saliva. Bé, no és la moto, senyora, és la gasolina de la moto. És Corpus, és una festa cristiana, ho entén? No tothom, però, ho veu de la mateixa manera, ni tampoc fa l’esforç, ben banal, de veure-ho. Encara n’hi ha que potser pensen Corpus com una festa hippie perquè hi ha flors en lloc d’asfalt. S’estranyen i es molesten que això ocorri al poble on viuen però en canvi tenen fotos de Grècia o Malta on casualment han vist coses semblants fent el turista, perquè tot és multicultural arreu on van. Conceptes vaporosos com diversitat i tolerància han estat ventats per la ponentada segons convé.

L’equilibri necessari per la pervivència –i convivència?– de la festa encara sempre es desflora, tímidament, però, per la mateixa banda, pel mateix pendís ideològic ancorat al vell progressisme de crosta antifranquista. El sagrat accepta i absorbeix el que és profà, però viceversa costa i crosta més. L’opinió d’aquesta dona transcendeix la seva ignorància –malgrat els viatges culturals de què fa gala– perquè s’inscriu en el laïcisme del políticament correcte, prou sovint bel·ligerant, tanmateix, amb el pinyol de la celebració cristiana, que admet la llibertat d’assistir a la processó o bé mirar-la des de fora –com feien tranquil·lament les autoritats municipals, que per cert no hi són representades (em pregunto, sense malícia, si a la processó de Corpus el consistori hi hauria de ser oficialment representat en un lloc que no comprometés la llibertat de consciència dels seus regidors. Si gegants, músics i bastoners hi tenen una representació institucionalment folklòrica i no pas devota, també hi hauria d’haver una representació folklòricament política per completar la representativitat de la processó que comentàvem més amunt). Hi ha una part de la festa –precisament aquesta– que fa nosa, que incomoda a determinats sectors, certament minoritaris. Potser voldrien passar directament a la guerra –preventiva, civil i civilitzada– de clavells, no ho sé. Globalment, però, la diada neutralitza tota crítica, d’altra banda irrellevant. L’anècdota no arriba ni a categoria. Es queda en expressió primària d’una vague sensació inarticulada. Pertany a un corrent de pensament hipòcritament correcte que es fa un embull amb tot plegat, quan és tot molt més senzill de garbellar: la festa de la primavera és una cosa, Corpus és una altra. Èpica i lírica. Som el que celebrem, i celebrem que hi som.