dilluns, 26 de maig de 2008

Èpica i lírica de Corpus (I)

L’edició del Corpus de la Garriga d'aquest any, celebrada el diumenge passat, ha estat de les millors que es recorden malgrat l’adversitat meteorològica. Conjunció d’èpica i lírica, molt més enllà d’una lectura en clau local i emotivament propera. Vull dir:

Èpica: “La festa forma part de la nostra cultura, empeltada de llatinitat, d’hel·lenisme, de judaisme, de paganisme. Les nostres festes són superposicions de capes de pasta de full, fràgils i alhora solidificades pel pas del temps, legitimades per la repetició reiterada, per l’enriquiment que suposa saber-les acta notarial que certifica una determinada manera de presentar-se al món, de relacionar-se amb la vida. Perquè som el que celebrem, celebrem que hi som.” (La cita és pròpia, extreta d’un altre context. Disculpeu.) La immanència, la perplexitat de persistir en l’existència, sovint contra la lògica dels temps. L’intangible, el patrimoni immaterial.

Lírica: la realització pràctica i plàstica de la festa. El context i conjuntura que cada any imposa el calendari. Braços i mans. Patrimoni humà de carn i ungles.

A la Garriga, els més grans de la contrada no recordaven haver començat a fer catifes sota la pluja. En altres ocasions, però, la pluja les havia malmès i emportat carrers avall. “Les vol veure? Ara passen per Llerona...”, deien. Aquest any els protagonistes han estat els paraigües i els tendals, la voluntat dels veïns de no deixar que la pluja aigualís una festa llargament preparada durant l’any, i és en aquestes condicions que s’han fet les catifes i és així que la festa ha estat més lluïda que altres anys, en contra del que hom pugui pensar. No té cap mèrit posar clavells, pètals de rosa, clofolla d’arròs, joncs, xiprer, ginesta –i fins pells de taronja– sota el primer sol abrusador de primavera. Fes-ho sota la pluja. Potser per això aquest any la gran majoria de visitants eren els propis garriguencs, admirats de tanta gosadia. Èpica i lírica, doncs.

La primera referència escrita sobre el Corpus garriguenc és de l’any 1816. En fou motiu la visita del bisbe de Barcelona, Pau Sitjar, a través de la qual sabem de l’esplendor amb què es va viure la festa, dels balcons engalanats amb domassos, dels altars on s’aturava la processó –que a vegades només es feia a l’interior de l’església i en la qual sols hi podien participar els homes–, de les flors escampades per terra o de les enramades de vegetació riberenca als carrers. Després de la Guerra Civil, encara amb l’església cremada i esfondrada, el poble va continuar celebrant el Corpus amb els mateixos elements tradicionals. El 1940 es van fer fins a cinc catifes al carrer Cardedeu. A tot el poble, enguany se n’han fet vint-i-quatre.

Avui la festa ha assolit la condició de clàssica que donen els anys, barreja de festa popular i devoció, l’equilibri necessari que n’ha de garantir la permanència. D’altra banda, aquest any sembla que era el decisiu perquè la festa fos declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional. La bona feina de l’Associació Cultural Corpus la Garriga ho haurà fet possible. La contrapartida que això pot suposar encara està per veure. És a dir, cada any sembla que la festa ha de tenir un cost econòmic més elevat –el preu i l’escassesa de la flor– i que el programa d’actes ha d’incloure activitats que, ben mirat, i és una evidència, no tenen res a veure amb els elements tradicionals del Corpus i sí amb les exigències i expectatives d’un guió que busca un major ressò de la diada –i de la població– portes enfora. Res a dir. “El que és bo pel Corpus és bo per la Garriga”, podria ser un eslògan. El respecte al que és sagrat i la celebració del que és profà. Però no tothom, em sembla, ho veu de la mateixa manera.