diumenge, 29 de juny de 2008

Després de l'acte d'Òmnium

És difícil donar credibilitat o consistència a les crides unitàries i a això que se’n diu transversalitat del catalanisme, perquè, molt probablement, si ens hi fixem bé, ni és transversal ni tampoc és ben bé de catalanisme de què estem parlant.

Quant a la transversalitat es parteix del noble supòsit, no del tot desencertat, que els partits polítics sorgits de la transició comparteixen un mínim comú denominador en qüestions bàsiques preexistents als mateixos partits. La necessitat d’una democràcia representativa és el més evident de tots. I també el que es deriva d’una democràcia homologable als sistemes occidentals de la segona meitat del segle XX quant a drets i deures dels seus ciutadans, subjectes a la legalitat emanada tant de les seves institucions com dels organismes internacionals. L’antifranquisme, al seu moment, també fou una d’aquestes qüestions bàsiques.

Sobre el catalanisme, en canvi, cal dir, de primer, que és un terme o concepte ja tan potinejat, tan usat en va, que més que refundar-lo cal redefinir-lo i esculpir-lo a partir d’una altra terminologia que acoti els seus límits conceptuals. No per deixar-ne a fora a ningú, ben al contrari, sinó perquè hi sigui qui hi hagi de ser –perquè es comparteixen unes idees encaminades a un objectiu o no es comparteixen– i, sobretot, per a poder identificar el més clar possible de quin fet, de quines idees, s’està parlant i discutint.

Algú ja ho deu haver assenyalat, però em fa l’efecte que a Catalunya s’han perdut moltes energies intel·lectuals i polítiques al voltant del catalanisme, i això durant decennis que ja fan un segle. El gruix de teorització bibliogràfica fa feredat. Cap nació es deu haver pensat tant ella mateixa, fins a l’autoembadaliment, com la catalana. Però també em produeix vertigen pensar que hagués pogut no ocórrer. I una curiositat creixent imaginar la cristal·lització artística i política d’aquestes energies de no haver estat sotmeses i violentades pel toc de trompeta de la dialèctica castellana de l’estopa i el terròs.

Dit això, tinc la impressió, també creixent, que el que s’està imposant i emergint és un tel d’asèpsia acatalanista, l’imaginari del qual no contempla cap de les variables tradicionals en les quals ha begut el catalanisme polític i el catalanisme social, el de carrer, el que, per entendre’ns i dir-ho ràpid, vota CiU però vol que avui Espanya guanyi l’Eurocopa, el que vota ERC però canvia i parla castellà quan l’interpel·len, o el que es creu, ingenu, que el Barça és més que un club. Aquest tel, de massa amorfa, no es planteja cap adscripció o tensió de tipus nacional ni conviu amb cap dialèctica perquè ha crescut en el bassiol de vida ociosa i dissoluta dibuixada i emanada des dels anys setanta. Aquest tel, generacionalment, però amb les exepcions que calgui, no arriba als quaranta anys. D’alguna manera, no arriba tampoc a identificar cap conflicte de cap tipus que l’obligui a posicionar-se en unes determinades coordenades més enllà dels topalls que ens constrenyen la cartera i la vida quotidiana. És un acatalanisme que sura aliè a qualsevol tensió que pugui semblar identitària, política o lingüística.

Dins aquest context són meritoris els actes com el que Òmnium Cultural va organitzar dimecres passat al TNC per visualitzar el malestar del catalanisme i mobilitzar els sectors i agents de la societat civil que li són proclius. La idea és molt senzilla i fàcil d’entendre, i per això hi va anar qui va voler. Allò que ja ha estat sotmès –previ aigualiment– a referèndum i votat pels catalans, no s’ha de poder tocar, encara que a alguns els sembli un nyap. I menys encara per un tribunal desacreditat en la seva composició, que és camp de batalla dels dos grans partits espanyols els quals volen imposar –i imposen– magistrats afins. Més adulteració és impossible. Més trampa ja no es pot admetre. I precisament perquè l’argument de l’acte és fàcil i senzill són alhora preocupants les absències polítiques de socialistes i democristians. Perquè, del que es tracta, no és de posar la bena a la ferida abans d’hora sinó d’evitar haver de posar una bena perquè t’han fet una ferida, com molt bé va assenyalar el president Jordi Porta. Això, alguns sindicats i alguns partits no ho han entès, o no s’han donat per al·ludits. Ha prevalgut, d’una banda, la submissió a un dels partits espanyols i, de l’altra, un càlcul de partit interessat. En això consisteix el catalanisme d’aquestes formacions?

En el cas dels socialistes ja res m’estranya. Per molt que hi pensi el seu grau d’hipocresia no minva, ben al contrari, augmenta cada dia. No tenen una posició fàcil, i quedaran en entredit si el constitucional allisa encara més l’estatut. Tant els fa, per ara tenen carta blanca. Encara ressonen les paraules del conseller Castells: “A vegades el PSC no està suficientment disposat a ser la veu de Catalunya a Madrid”; o “el preu de mantenir el poder no pot ser la derrota del país”. És greu, doctor? No res. Al capdavall el partit s’encarrega de desplegar amb “tota la seva força un compromís catalanista i un compromís de vinculació amb Espanya”, i tan amples, perquè no hi veuen contradicció. Avui mateix el mariscal de camp Montilla disparava que “el PSC té un projecte clar per a les ciutats i pobles de Catalunya, per a Catalunya sencera i per al conjunt d’Espanya”, i que el seu “no és un partit nacionalista, però sí que és un partit nacional”, sense especificar de quina nació parla. Bé, no veuen contradicció amb el que ells anomenen catalanisme, que no és més que la defensa del desplegament estatutari. Passa que defensar l’estatut no és ser catalanista. A Logroño i Càceres també ho fan, i no són catalanistes. El PP a Catalunya també seria catalanista. Defensar la legalitat no et converteix en catalanista. I tanmateix no estem parlant només de l’Estatut, sinó de la realitat que la llei projecta. Estem parlant d’allò que l’Estatut esgota. El catalanisme no pot viure de mantenir un compromís amb Espanya perquè no hi ha hagut mai cap tipus de reciprocitat. El que ja no pot ser el catalanisme del segle XXI és un pensament o tesi que defensi un cert folklorisme català en el marc espanyol, una peculiaritat que enriqueixi la diversitat i pluralitat benpensant.

El catalanisme s’ha anat formulant com una estratègia recurrent amb una pedagogia que ha anat de fallida en fallida des dels temps de Torras i Bages fins a l’era Pujol passant per l’escolta Espanya de les nissagues Maragall. Algun socialista dirà que ningú els ha de donar lliçons de catalanisme ni dir-los si en són o no en són. Jo crec que algú els ho ha de dir i dibuixar si cal. Defensar l’autogovern no és catalanisme, és només defensar una legalitat vigent escomesa pels seus propis correligionaris; l’aposta per Espanya no és catalanisme sinó que és espanyolisme, o catalanoespanyolisme. El congrés socialista no aportarà res de nou. Tot vell, cap renovació d’idees. Més fum amb la Catalunya que sap on va, i que va cap al tedi sense moure’s, de bracet amb uns independentistes. Tornem a insistir en una idea fonamental: només el nacionalisme és la força motriu que farà avançar el país, Catalunya, una idea de progrés per marxar d’Espanya, un projecte comú d'articulació social amb el concurs dels nous catalans que s'hi vulguin afegir. El cas d’Unió, de l’absència d’Unió en l’acte d’Òmnium, és el més preocupant, per ser soci de qui és i per la història i llegat del mateix partit. Més preocupant i més trist. Mereixerà un comentari a part.

Per acabar, no sé, de veritat, quina estranya força tel·lúrica o esotèrica fa incompatibles determinades visions del món i les societats amb una determinada (pre)visió de Catalunya pensada des d’ella mateixa, des d’una visió catalanocèntrica. Perquè no és cosa de dretes o d’esquerres, que no ens confonguin amb la vella història que ve el llop i ens privatitza el bosc. És una altra cosa, és aquest mínim comú denominador preexistent als partits. És una voluntat que cal explicar i explicitar de nou. Per això són positius actes com els d’Òmnium, perquè mantenen en tensió el múscul catalanista –o nacionalista, que és el mateix, no ens enganyem, però més desacomplexat– i marquen un àmbit de joc en el qual es belluguen una part de forces del país, polítiques i cíviques. I qui no hi vol entrar queda en evidència. I qui no hi vol entrar no és catalanista ni nacionalista. És conservador i és autonomista. I no passa res, però no podem confondre’ns més. El nom sí que fa la cosa. És una llàstima, catalanoespanyols de qualsevol partit o ideologia, que la catalanitat només es pugui articular políticament a través del catalanisme. Fóra bonic poder-ne prescindir, però també gràcies a vosaltres no és possible encara.