divendres, 13 de juny de 2008

"La mare que et renyava era un robot", d'Anna Ballbona


“La mare que et renyava era un robot”, d’Anna Ballbona.
Premi Amadeu Oller de poesia 2008. Editorial Galerada.

La mare que et renyava era un robot, a part d’un decasíl·lab perfecte, és el títol del llibre que ha seduït el jurat de la quaranta-quatrena edició del premi Amadeu Oller d’enguany (Carles Miralles, Maria Isabel Pijoan, David Castillo, Pius Morera, Lluïsa Julià i Joan Maluquer, alhora curador de l’edició). Un primer llibre, doncs, que significa el tret de sortida d’una poètica en construcció dins la nodrida trama de la poesia actual que, amb el segell de “jove”, falca i estalona el futur immediat de la literatura catalana. Escrit majoritàriament durant el segon semestre de l’any passat, el recull segueix els impulsos de l’autora a l’hora de fer una dissecció del present i passat, personal i comú, des de diferents angles, i això malgrat un títol força original d’evidents ressons futuristes o maquinistes que defuig la críptica del lirisme acostumat. Bàsicament, al nostre entendre, aquests angles, com a mínim, són tres.

.

Primer. Redimir el passat a través d’endolcir els records és un exercici massa fàcil, perquè ja sabem que fugir enrere mai garanteix trobar el passat intacte. Cal preguntar-se alguna cosa més i, sobretot, reconèixer-se en pau amb un determinat paisatge sonor –que inclou el llenguatge i s’explicita en la dedicatòria a l’àvia–, paisatge sempre en tensió amb el paisatge moral –diguem-ne tradició, diguem-ne tensió dialèctica entre el jo i els altres–, que és paisatge, alhora, emergit d’un espai físic concret (vegeu la cita inicial de Ferrater: “Viure en un barri extrem ens indueix / a passejar inquiets, com si volguéssim / trobar un racó de certitud...”). Si aquesta associació tan paisatgística sembla embullada, un poema com Pals corcats desfarà l’embull i servirà d’exemple interpretatiu per a aquest i per a d’altres poemes (Com el metge, Gris, Un tel, Xaranga, Endesa, Compta difunts...). El poema planteja el canvi físic d’un entorn conegut, familiar, que havia estat espai de jocs infantils, una porteria imaginària de futbol, escenari de rondalles contades per la memòria familiar de l’àvia Amàlia. La substitució del pal corcat –vella línia telefònica– connecta el poema amb un passat d’història recent, familiar i col·lectiva, que si truques sempre comunica perquè, precisament, té una continuïtat dialèctica en el temps, encara que sigui un temps ungit de transitorietat dramàtica –tempus fugit, scripta manent–, que s’encarrega de recordar-nos que ni amb porteries imaginàries no és possible fer-li un gol. Per això, entre d’altres, i per sort, el recurs a la (i de la) poesia.

.

(...)Condemnats a mandanga postmoderna,
d’aquí a quatre dies
el pal que ens feia de porteria
ja no hi serà.
Temps a venir algú ho explicarà...
“fa molts i molts anys,
per fugir d’escarabats amb mocador,
els infants inventaven
porteries invisibles amb
pals mig corcats”.

.

Segon. Exaltar el present de manera forassenyada amb l’embriaguesa del carpe diem horacià, és avui dia tant temerari com posar-se unes lents de graduació equivocada i asseure’s al volant a veure quanta estona hi som... La primera condició per a bastir un discurs propi és subvertir el que aparentment ens ve donat, cada dia, a través dels estímuls que rebem pertot, per molts llaços i cel·lofana de colors que l’acompanyin. I, tanmateix, un dels perills de cert escepticisme que pot aconduir al desengany presentista és caure en la còmode i blana posició intel·lectual –tan a la moda a favor de la contra de tot i del no, no i no– de no voler creure ni confiar en res que necessiti d’un esforç intel·lectual que sobrepassi la suficiència del llindar del titular o la consigna. Difícilment, també, doncs, una veu poètica pot erigir-se sobre una base d’aigües estantisses, de pilars referencials poc sòlids, fins i tot sense una base suficientment àmplia de lectures que permetin al poeta transitar els mapes del llenguatge, no només amb la solvència efectista requerida –sovint pirotècnia verbal esgotada amb un micròfon i dues voll-dams– sinó també amb una carrosseria de marca que permeti reconèixer o intuir denominacions d’origen, malgrat singularitats pròpies i personalismes necessaris, quan es presenten credencials de negre sobre blanc. Perquè potser convé no oblidar una obvietat: no es pot escriure com si mai ningú abans de tu no hagués escrit. Per poder trencar el gerro s’ha de tenir quelcom entre les mans. D’altra banda, ser crític, avui, molt sovint s’interpreta des d’una bel·ligerància fictícia amb qui no comparteix el teu parer o la teva estètica. La mínima dissensió és interpretada com una agressió, una hostilitat que marca territori, que allunya complicitats i apropa rivalitats volàtils que ni tan sols s’inscriuen en la immediatesa de l’agenda de crítics periodístics o acadèmics.

.

Direm, també, que un cert distanciament amb el material poètic, abans no es desdibuixi o es mustiï, sempre és aconsellable: “Massa a prop de la vida visc. Els mots se’m moren a dins. I jo visc en les coses”, advertia sàviament en Palau. Des d’aquesta premissa, doncs, entre escèptica i irònica, però no descreguda –perquè en tot poema sempre hi ha la voluntat oculta de canviar alguna cosa, per molt que l’autor, sempre farsant, ho negui davant del seu crític i advocat–, des d’aquesta premissa, dic, i en el context del paràgraf anterior, hi ha una bona colla de poemes del recull que remeten al present immediat, (Jocs d’ara, Fem un cafè, Remuntar, Contorn, Imperfectes i rituals, Estampa amb tren...), on la poeta hi dibuixa una mirada que oscil·la entre la resignació d’un poema com Remuntar:

.

(...) El mateix greix de sempre
incrustat als artilugis de la barra,
i el cambrer de veu nassal i aire de nan,

tot massa burlesc que, diligent,
t’estalona a beure d’un sol glop
l’únic cafè del món que es pot mastegar.
L’estómac es regira, mandrós,
i expira un hàlit com dient “ja hi tornem a ser”.

.

Entre la incertesa d’un Contorn:

.

Recullo paisatges
com flors despullades
que se m’apleguen a les mans,

barbeta, nas, braços, orelles...
ressegueixo el teu contorn,
braços, galtes, testicles...
i amb el mateix dit dibuixo
la silueta dels cingles,
allà on habitaren els ancestres.
Desfullo paisatges
sense saber-me el contorn.

.

O encara entre el vague desig de (re)trobar l’espai propi d’un refugi des d’on la realitat sigui discursivament interpretable emprant el succedani d’un tercer recurs:

.

I que tot d’una s’inundés el dors, i el revers quedés tot sec.
I que tot fos una ironia.

.

I tanmateix la realitat és tossuda –“el més tossut sempre guanya”, escriví Martí i Pol a La pell del violí–, i és per això que

.

Covo la por dels esquirols
que s’escapoleixen,
trespol amunt,
cap a unes golfes de fils d’aram.
Albiren la remor del fat que pesa.
Un cop dalt de l’arbre,
entre tanta fullaraca innecessària,
tants sorolls i tantes noses,

el cap em giravolta.

.

Ens queda, doncs, encara, com a mínim, una tercera opció per explorar una vegada esgotat el presentisme i la mirada enrere, cap al passat propi i col·lectiu: aguditzar la ironia, buscar el joc amb l’altre i amb les paraules, tensar el discurs del poema fins a fer-lo quasi irreconeixible, desproveir-lo no només de la “fullaraca innecessària” sinó incorporar-hi nous elements que desdramatitzin, si és que cal i és possible, la sensació d’haver caigut en cul de sac, una impressió d’atzucac produïda i provocada per les “traces de vida xacrada” que “recorren fins els cels més esplèndids”, que ben mirat no són sinó

.

Renills desesperats del tren
quan es tanquen les portes
amb un gemec cansat, desapercebut.

.

Contra aquest estat de coses, contra aquesta evidència de la porta que es tanca al davant nostre negant-nos el joc, el jóc, el jaç on covar les espurnes de felicitat que han de cremar-ho tot i redimir-nos, cal imposar una realitat paral·lela, jocosa, fantasiosa, en la qual fins i tot l’amor hi és convidat:

.

(...) Em vaig girar i encara hi eres, dins la mar,
Posidó de secà mig escumós, i em rebuscaves
en el trencadís immediat de l’horitzó,
i què ho va fer, que, imperfectes i rituals,
resseguint unes escriptures anònimes
que mai ningú no entendrà,
ens vam abraçar un cop més.

.

És, potser, aquesta part del recull –o millor aquest recull de parts, de poemes– el que dóna al volum la frescor i el factor sorpresa necessari per acabar de convèncer el lector o lectora de la versatilitat del llibre, del fet que no està davant d’una poeta que esgota el discurs a la primera atzagaiada que topa contra l’inefable poètic, contra allò que no es pot dir i que s’evapora de forma poc comprometedora. Perquè per això existeix i s’escriu la poesia, o almenys un determinat tipus de poesia. Poemes com Cargols, Binifadet, Després de dinar, Recepta –noti’s el quartet gastronòmic–, i encara d’altres que comparteixen frontera amb cert esperit lúdic de la vida –també de la llengua– són versos que fan bons aquells altres de Vinyoli que adverteixen que "Els mots, en veritat,/ no són sols per entendre'ns pel que signifiquen,/ sinó per descobrir el que, transparents, oculten". Perquè és en la transparència i no pas en l’opacitat o boirina mental que som capaços d’albirar horitzons, imatges, paisatges. I els mots dels poemes d’aquest llibre, lluny de la freda i admonitòria mecànica robòtica assajada en el títol, ens sembla que tenen aquesta voluntat de transparència cristal·lina que vol deixar ditada al finestral d’unes paraules estrenades amb caliu. Hi ha certa tendència a remarcar la unicitat d’un llibre de poemes com a valor positiu en si mateix, i és cert que aquest llibre (talment la majoria de llibres de poemes, gosaríem dir), tot i no ser concebut, d’entrada, amb un plantejament unitari, té prou motius temàtics –aquesta mirada personal al passat immediat, gens mitificadora; el presentisme crític– i una unitat plàstica d’estil i llengua que, tot alhora, permet resseguir-ne unes llinyes fresques, ben marcades de fa poc, rastrejables al sender que Anna Ballbona just comença a traçar, amb pas decidit, amb aquest primer llibre, amb aquest primer premi.


3 comentaris:

Avi Quim i Quim fill ha dit...

Perdoni Sr. Benzekry, i el seu comentari no l´ha presentat a cap concurs literari de crítica sobre un llibre de poemes guanyador de l´Amadeu Oller? Jo crec que té possibilitats.
On es pot comprar el llibre?

Albert Benzekry i Arimon ha dit...

Benvolguda nissaga de Quims, crec que ben prest tindran un volum a la seva disposició per a delectar-s'hi. Una cordial abraçada.

Anna ha dit...

Estimat hereu Quim, en el concurs de concursos de comentaris divertits i juganers tu series el rei! Ens veiem, ben prest, demà.
Una abraçada