dimecres, 25 de juny de 2008

La nit de Sant Joan, de Tomàs Garcés


L’estranyament de Tomàs Garcés (1901-1993) és un entre tants dels molts que tenim en la literatura catalana. Algú pot pensar, no sense un pols de raó, que n’hi ha que només es queixen –ens queixem– de la desatenció reiterada per ara un nom i per després un altre i que, potser, ben mirat, no n’hi ha per tant. En qualsevol cas, em sembla, però, que aquesta queixa, que aquesta vindicació, són positives en tibar indiferència i insatisfacció en un marc cultural amb tantes peculiaritats i ulls de poll com és el nostre. Des d’un punt de vista estilístic, la literatura catalana no només ha estat a la intempèrie dels seus propis vaivens, de les seves pròpies traces diguem-ne endògenes, sinó que ha restat oberta i receptiva com poques, des de la Renaixença del XIX i fins el període d’entreguerres del XX, a moviments i tendències que han anat perfilant escoles o capelletes, segons la malvolença de l’etiqueta. Això ha prefigurat una biodiversitat literària que –si ens posem políticament correctes– s’ha de poder preservar i, sobretot, s’ha de poder (re)llegir. Aleshores, qui ho vulgui veure, sabrà que no és tant una queixa reiterada com sí una celebració contínua de les moltes veus que ha donat “lo pus bell catalanesc del món”, que sols s’hi escriu i parla en un racó, i encara.

Fet l'excurs, potser innecessari, cal dir que l’obra de Garcés s’inscriu, d’entrada i explícitament, en els corrents neopopulars de preguerra amb l’ambició de “fondre creació personal i formes populars en una poesia nova”. Vint cançons (1922), L'ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931) o El senyal (1935) són el resultat d’una poesia que emparenta motius patriòtics i folklòrics, propis del corrent neopopular. En aquest aspecte, Garcés no estava sol. Ja l’influx romàntic del XIX impulsà la recerca folklòrica arreu, i a Catalunya amb especial incidència i notables resultats: màgia i sortilegi, llegenda i fantasia, conformen una lírica que també serà punt de mira per certs corrents avantguardistes; pensem, si no, en Foix.

La nit de Sant Joan, de Tomàs Garcés, tot i que publicada el 1953 a Quaderns de Poesia, es gesta durant els anys trenta i és deutora d’aquest corrent neopopular. Garcés, al pròleg, diu: “La meva mare, que era de les terres altes de Lleida, sabia força cançons. Les que més m’agradaven eren la del Pobre Fadristern i la de La Nit de Sant Joan: Ai, la nit de Sant Joan – és una nit molt alegre! – Els companys me van dient: - Joan, per què no t’alegres? – Com me puc alegrar jo, - si han casada l’amor meva?” (...) “A mi sempre m’havia impressionat el contrast, que la cançó tradueix amb un esqueixament dramàtic, entre l’alegria del món, en la nit exultant, i la tristesa de l’home”. El 1923, mentre Garcés fullejava a l’Ateneu el Romancerillo Catalán, de Milà i Fontanals –resultat d’aquelles recerques folklòriques– hi trobà, sencera, la cançó de la nit de Sant Joan, i decidí escriure el seu poema. Un poema que en realitat són vint, cosits, encara, per unes breus introduccions, i en el qual el paisatge del Cap de Creus i de Sant Pere de Roda són el marc on apareixen un seguit de personatges que secunden l’abatut protagonista.

Segons Enric Sòria, “Garcés va buscar sempre en la poesia la font pura del somni, aquesta gràcia que hi ha més enllà de tot mot, i que pot convertir la paraula en conjur i cançó, foguera i llàgrima. Per això, el de Garcés és un univers encantat, quasi extàtic, tan reclòs en la seua quietud que hem de contemplar-lo de lluny, com si no fóra un món per a ser comunicat, sinó només pressentit, o espiat.” Els poemes de La nit de Sant Joan ho certifiquen. El final del llibre –i no descobrim res– n'és una bella mostra, i constata una de les altres traces del seu pensament poètic, que és la identificació del vers i el somni, de la recerca de la veritat poètica a través del somni, no massa lluny de l'és quan dormo que hi veig clar.

Aigües avall, la vida, com la nit i l’amor.
Però deixa penyores a la platja, vermelles.
Joan veu la badia, i el poble allargassat
vora mar, campanar rosegat pel salobre.
L’estel del navegant es fon a l’horitzó.
Estel i campanar, quina enyorança viva!
Amb gust de cendra, fina la nit de Sant Joan.
El sol acoloreix els darrers vels de l’alba.