dijous, 19 de juny de 2008

L'ombra allargada de Xammar

L'ombra d'Eugeni Xammar és més allargada que la seva còrpora de posem u noranta. I com que si existeix l'ombra és perquè hi ha una llum que la projecta, qui avui aguanta aquesta llum es diu Quim Torra i dimarts passat va presentar a la Fonda Europa de Granollers –en presència d'un estol de xammarians incorruptibles i irredempts– l'única biografia que existeix de l'il·lustre periodista: "Periodisme? Permetin!", editada a Símbol.


L'acompanyaven a la taula dos altres il·lustres xammarians, Amadeu Cuito i Ramon Parellada, a l'ensems fondista i excel·lent amfitrió de la vetllada. El primer, fill de Ferran Cuito, polític d'Acció Catalana i un dels fundadors dels Quaderns de Perpinyà, glossà la figura de Xammar a partir de records personals vinculats a la relació d'amistat sostinguda al llarg de tota una vida i a una secció d'anecdotari que il·lustrava l'humor vagament british, de dandy amb faixa, que exhibia amb pompa Eugeni Xammar. Al seu torn, Parellada evocà records d’adolescència i es vantà d’haver après llengua francesa amb les classes del periodista, el qual l’alliçonava amb un volum de Jules Verne i un diccionari. Quim Torra fou més prolix en la seva exposició de motius que el dugueren a interessar-se per Xammar i a enamorar-se’n fatalment fins a escometre un documentat estudi que inclou articles i correspondència amb la voluntat de presentar un altre Xammar, el d’abans i després dels anys de Berlín. Si l’època alemanya és la més documentada periodísticament –en el llibre no s’obvia, però el seu tractament hi és deliberadament lleuger–, què se n’ha de dir del jove Xammar o del rodamón que tan aviat el trobes a Washington com a París o a Ginebra? Hi ha una altre motivació, no menys potent, i és la que assenyala el prologuista del llibre, Enric Vila. Davant els intents d’apropiar-se de la figura de Xammar per part de certs sectors de la historiografia periodística espanyola, el llibre de Torra situa la figura en un context cultural i polític determinat, en el del catalanisme “pur”, allunyat de partitocràcies però compromès amb la llengua i amb el país arreu on va.


Segurament és aquesta abstracció política i ideològica –extensible a d’altres homenots– el que fa atractiva la figura granítica de Xammar. El món intel·lectual dels anys vint i trenta ens genera passió i curiositat, i fins una sana enveja, perquè, al contrari d’avui, no només és el de la Catalunya impossible sinó, sobretot, el de la veritable Catalunya optimista que acorda raó i follia i té un projecte de país i societat. Ruboritza pensar en la quantitat de capçaleres en català que existien aleshores. Ruboritza pensar la quantitat de Xammars que resten per (re)descobrir. Quan preguntaren a Rodoreda com era la Barcelona dels anys trenta respongué que “catalana”. Ruboritza i subleva.


El país que s’estava construint a partir de la Renaixença, el teixit cultural i econòmic retratat des de “La febre d’or” fins a “Vida privada”, des dels modernistes oficialistes margallistes fins als bohemis rusiñolians, passant pels noucentistes orsians que despleguen el seu programa de la Catalunya ciutat a redós de la Mancomunitat del 1914, tot això se’n va en orris. A ells els van robar el futur. A les generacions que rondem els trenta i els quaranta una explicació d’aquest passat. D’aquí la nostra mirada perplexa. Girar la mirada envers aquests anys, cap a figures com Eugeni Xammar –Torra també reivindicava, en clau vallesana, els noms de Carles Sindreu i Manuel Fontdevila–, és carregar-se de motius, però també, i en bona mesura, d’interrogants. I tot això, per a què? Cap a on ens porta? Quin és l’esdevenidor que podem construir amb les ensenyances d’aquesta generació esberlada impunement? A quina realitat nacional apliquem el compromís cívic i polític amb què ens alliçonen a desenes d’anys de distància?


Necessitem més llum –més llums, més Xammars– en un país cada volta més fosc, més ombrívol, progressivament gris. Gràcies per la llanterna, Quim. No sé quants serem, ni si som una secta o quedarem a un racó. Segons l’Amadeu Cuito, Xammar vingué al món a riure i a passar-ho bé. Ves que no sigui aquesta la darrera gran lliçó de tot plegat, com hi ha món!, i ens fem massa preguntes mentre mandonguilles, macarrons i la ventresca de l’Europa se’ns refreden a la taula.


1 comentari:

Avi Quim i Quim fill ha dit...

"Tractant-se de Sega de Mots, jo no prenc mai precaucions" i, per tant, el felicito.