dilluns, 2 de juny de 2008

Tocar fons

Algun moment et sembla sentir que toques fons, que no és possible baixar més avall de tant al fons que et sembla haver arribat sense que t'hi empenyin o trabuquin, i de veritat que és insuportable la pressió que t'esclafa pit i crani, però t'aboques i encara veus un altre precipici, una balma nua que t'espera, un altre buit per ocupar. I alenes aire obrint pulmons. No hi ha espai dins teu que no volguessis rastrejar, saber-ne la topografia que roman inèdita i impassible al temps que et llisca avall fins a l'origen de la pensa i l'alfabet, allí on s'hi congria la pols de llum celístia i també la dels averns, on tot allò que té semblança d'ombra de record sols és voluntat pressentida de saber-ne la intuïció. Hi ha algun moment que et sembla sentir que ets molt a prop de tocar fons, de palpar el moll de l'ossada reblanida que et pertany en usdefruit, mineral d'ametista violaci, aixada amb què lleves els minuts de cada dia, fil trenat dels teus ancestres amb anells de sang agrumollada al fons dels ulls. Duus afuat l'instint per sobreviure't malgrat tu, i els sentits agullonats pel fred que et cou i no se'n va, dolor pregon que s'afona en la pell del verb que escrius i et vessa. Ets amatent a l'abís constant que s'obre sempre a prop de la següent passa que vols fer. No t'expliques com sures en l'aire i deixes traça. No t'ho expliques. No demanes tampoc aclariments. No existeixen manuals ni màsters per a aprendre a gestionar la perplexitat acarnissada que comporta l'espiral en combustió –sempre centrífuga, silenciosa, compassada– que et glateix a dins del pit, ofert i nu a totes les ventades d'un hivern que diu –tothom ho veu– que és florida primavera com cada any.

2 comentaris:

noves-flors ha dit...

Ho tinc comprovat, tots els teus "brits de vida" m'agraden. I molt.

noves-flors ha dit...

Volia dir "brots de vida", ja ho deus haver suposat.