dijous, 10 de juliol de 2008

Els intel·lectuals amics

El pare claretià Manuel Casanoves fou el primer president d’Amnistia Internacional a Catalunya, per allà l’any 1978. El seu compromís amb els drets humans l’ha dut, també, alhora, a la defensa dels drets de Catalunya, en una actitud poc comuna entre els cosmopolites catalans de qualsevol causa com més lluny millor i quants menys indígenes també. Ha estat i és un gran expert en esperanto, i és autor d’alguns volums sobre l’aprenentatge de català.

Fou amic de Palau i Fabre, i en una de les cartes on li torna resposta, l’any 1978 –i on sembla que Palau s’interessa per certs individus, espanyols, que en plena repressió havien defensat la llengua catalana– Casanoves esmenta alguns noms, més tardans en el temps, lligats a fets i a actuacions concretes, entre els quals l’exministre franquista Joaquín Ruiz Giménez, un tal Pabón –potser l’advocat llibertari del Partit Sindicalista?– i fins i tot de l’ínclit José María Pemán, ves per on.

De Pedro Laín Entralgo (1908-2001) diu que en recorda, per exemple, un article escrit després de l’estrena a Madrid, el 1966, de Ronda de mort a Sinera, un muntatge antològic dirigit per Ricard Salvat, on l’escriptor espanyol demana treure’n algunes conclusions i conseqüències immediates:

Primera. Pleno y oficial reconocimiento de la realidad social y cultural que el espectáculo Ronda de mort a Sinera tan patente y levantadamente expresa. Si el catalán es una lengua de cultura y si su empleo habitual tiene la extensión y el arraigo que realmente tiene, ¿por qué –valga éste hecho como ejemplo– no es posible leer en Barcelona un diario o un semanario en catalán? (Los hombres de mi edad todavía recordamos, y de nuevo hago la mención a título de ejemplo, la excelente calidad literaria de Mirador).

Segunda. Resuelto propósito de leer y entender el catalán en el ánimo de todos los castellanohablantes con pretensión de cultos. Si no soy capaz de leer, entendiéndolos, a Verdaguer, a Maragall, a Carner, a Riba, a Sagarra –o, entre los más actuales, a Espriu y a Pere Quart–, ¿puedo considerarme sin ligereza ni provincialismo “español culto”? Como Maragall en su Oda a Espanya, Espriu nos decía a través de los excelentes actores que le representaban: parlo en la llengua / que m’ha donat / la terra aspra; y, oiendo Ronda de mort a Sinera, todos los no catalanes sentíamos “incompletud”, como diría Pierre Janet, que en nosotros hacía patente nuestra deficiencia para entender con integridad aquel hermoso y chispeante lenguaje.

Tercera. Formal y operante decisión de aprender con suficiencia el habla catalana, por parte de todos los que en Cataluña han de ejercer autoridad, sea ésta civil o religiosa. Sin tal aprendizaje y sin el consiguiente y atinado uso de la lengua aprendida, no puede ser entera y cabal esa decisiva justificación del mando que los viejos tratadistas llamaban legitimidad de ejercicio.

Tales podrían ser, reducidas, como he dicho, a su mínimo, las inmediatas consecuencias de la representación de Ronda de mort a Sinera en un escenario de Madrid. Esas consecuencias, ¿tendrán aquí y ahora realidad? Con su indudable insuficiencia, con su caràcter de “medidas previas”, acaso ellas hiciesen posible que muchos catalanes repitieran, y no sólo para recordarlos, los versos del Himne Ibèric, de Maragall:

En cada platja fa son cant l’onada,
mes terra endins se sent un sol ressò
que de l’un cap a l’altre a amor convida
i es va tornant un cant de germanor.”

He estat temptat d’emocionar-me, però en realitat em fa somriure. El debat sobre les essències hispàniques, sobre Espanya, sempre ha dut aparellada la negació d’aquelles realitats culturals distintes a la castellana, sempre. D’intel·lectuals i escriptors espanyols que cregueren que Franco s’havia passat tres pobles i dos rius en trobaríem uns quants els anys quaranta i cinquanta. Però no ens enganyem. Laín i altres com ell no eren catalanistes, tal vegada catalanòfils de circumstàncies i còmode posició, de tactisme gallinaci en joc de rol de llarg abast, de condescendència asèptica, poc comprometedora, més interessats a legitimar i a donar carta de naturalesa a l’atropellament franquista que a revifar la cultura i llengua catalana després d’escoltar Espriu. La torna és molt senzilla: us traiem el cap de la tassa del vàter, però respirareu amb el nostre peu al coll. No és l’Espanya plural, no és federalisme de manual de primer de Polítiques, no és tampoc haver llegit el regeneracionisme de Maragall després del 1898. Des del primer constitucionalisme espanyol –el “viva la Pepa” del Cadis de 1812– i fins avui, la idea de nació espanyola ha estat en crisi perquè no l'han pogut concretar. Hi ha problema català, però sobretot hi ha problema espanyol traslladat a Catalunya. És una persistència secular que al segle XX culminà en dictadura. És el fil velat del vell llenguatge estatista i jacobí assajat des del comte-duc d’Olivares. És dir al teu recent congrés que el català és molt bonic, que la teva dona es diu Montserrat i que no signo el Manifiesto (que en realitat podria ser aquest), però que tampoc retiro –ans reitero– la tercera hora de primària en castellà.
.