dilluns, 28 de juliol de 2008

Focs d'artifici

Dessagnen la bòveda celístia amb esquitxos de colors estampats al fresc sobre un fons de negra nit. Llur bellesa rau en l’efímer del seu traç, una espurna que floreix, fràgil i volàtil, en verd, blau, groc, vermell, daurat. Pura voluptat. Hola i adéu, passava per aquí. Ja no em pots tenir. El retall de les figures d’un cor que infarta en pocs segons o una palmera que es desploma i desdibuixa ventada per la brisa tropical que baixa d’esma pel Congost. El ressò lluminós de l’explosió en l’aire que retruny, com un record molest i bel·licós, punyent, contra el vessant més frondós de pins i alzines del turó de Santa Margarida. El passat és insistent fins quan se’l vol distreure embadalint-lo amb coloraines o titelles. Hem pujat, amb el pare i l’Anna, al terrat del bloc. Més de cinc pisos i el poble al nostre abast. A una banda, el campanar de l’església il·luminat per dins, com una llàntia. A l’altra banda del riu i carretera, il·luminat per fora, el fortí de l’església de la Doma és un altre punt de fuga, immòbil i constant. Un fil de llum secular, invisible al cretinisme que encén metxa, les uneix i no s’apaga, no l’apaguen. Nosaltres, des d’on som, formem la punta del vèrtex d’un triangle visual i metafòric. Al centre, el nucli antic del poble. A sobre hi ha un núvol de fum mig esvaït, una amenaça incrèdula de pols de pólvora cremada en suspensió. La pantalla del cinema d’il·lusions a l’aire lliure se’ns apar com una pissarra que és mal esborrada. I de nou els colors esvaeixen mals auguris. I un tro sec i esllanguit, com de tambor, percudeix la pell lluent i tibada de la nit. He mirat el pare i l’Anna, absorts i expectants. El pare comenta vaguetats disteses de l’escena amb els pocs veïns que s’apleguen al terrat. “Això val més de sis mil eurus”. “Qué me dices...”, respon espantada la Cecília. “I tu hi deus haver posat més de vint duros...”, li replica rialler. Jo he mirat aleshores per sobre de la Doma i la Serreta, i he pensat si aquests focs t’haurien agradat, de quin color ens deus veure quan fosqueja i vessem llum agrumollada de migdies, si és tot tan natural com sembla quan s’apaguen i es dissolen els colors en nits perennes i sols queda la il·lusió d’un artifici fet record, foguerons que s’enlairen d’imprevist, com un fibló cremant les rels que ens couen la memòria.



4 comentaris:

novesflors ha dit...

M'encanta.
Ja ho deus saber. M'encanten els teus "brots de vida".

xavier ha dit...

Aquest escrit és molt bó!.

xavier ha dit...

Aquest escrit és molt bo!

Albert Benzekry i Arimon ha dit...

Xavier i Noves flors, moltes gràcies!