dijous, 7 d’agost de 2008

Dies d'agost

Som al punt àlgid de l’estació, al zènit de la canícula estival. Si no hi ha una platja a prop, la gent només surt per necessitats elementals i peremptòries. Jo no sóc de platja, no m’agrada. Les platges són camps de concentració de cossos i calor on t’agredeixes la pell. No s’hi està fresc. En canvi, l’ombra de casa és el refugi segur d’aquests dies eterns, quasi insultants, amb llengües de foc. És la platja més preuada. Una mica de corrent d’aire que ara ve com una onada i traspassa la finestra que en veritat és una cala; un ventilador, un got d’aigua ben fresca, eau de l’aixet. Al matí, encara... Però al migdia, les ombres dels plataners que conec –perpetus sentinelles del Passeig– es condensen, s’espesseixen com la clara a punt de neu i s’apliquen al que s’espera d’elles, però el resultat és més aviat magre i un punt decebedor, i aleshores, pobrissells, queden com compungits, i fins al vespre els plataners ja no faran res més de bo. Al matí, l’airet que baixa del Congost hi és perceptible fins a quarts de nou o les nou però poc després se’n va a fer una migdiada acovardida a la bestreta. Al pic del dia, la llum cau a raig, impune i vertical, a bots i barrals. No hi ha cap taca a les parets de les cases. El que hi ha és una pesantor que s’instal·la en l’aire a poc a poc sense cap treva. Un xic de brisa diríeu que és l’alè d’un drac. Fins es veuen pocs pardals. És probable que ni Dèdal s’atrevís a volar. La pell adverteix un primer avís –quina màquina perfecta, el cos, i tan mal acoblats que hi som–, i a quarts de dotze, aproximadament, les mosques de la Garriga que evocava Manuel Fontdevila ja surfegen l’aire a pleret perquè és l’hora de l’aperitiu sagarrià. Me’n ric del microclima garriguenc de barnús i balneari a mesura que la microcalor se’m fa insubornable. És una calor petit burgesa, com el poble un matí de dissabte de mercat, que reclou la gent a casa seva. A vegades, a quarts d’una, ja he engegat l’aire condicionat. Vint-i-quatre graus. La pell, que em notava encolada, com a punt de passar-hi un segell, aleshores s’asseca i recupera el seu aspecte natural, s’atempera, i l’hora de dinar es fa més passadora si el menjador no sembla un forn on ens haguem d’escalivar sense consol ni remissió. La penombra projectada pel tendal, i a vegades també pel cortinam mig ajustat, ja predisposa cos i ment, havent dinat, a un cop de cap frugal davant la tele. La sensació és de mandra, no pas de son, però és inevitable la derrota quan duus plom a les parpelles i l’anestèsia fa el seu curs. Pesen poc, les figues, i el verí et recorre ràpid i efectiu. La realitat deixa d’importar-me, perquè ara, durant un temps indeterminat, sóc aquest lleó del documental del 33 –ben bé un cadell– que dorm dessota l’ombra exigua i foradada d’una acàcia a la planura seca i salvatge del Serengeti de Tanzània. Només cal, com la bèstia, jaure havent dinat, resguardar-se del sol, somniar en belles gaseles a l’abast.



En deixondir-se cos i cap després de la sacsada –potser una mosca, el telèfon, un cop de porta inoportú–, les hores balbes, incertes, de la tarda marquen el balanç que avaluarà el profit del dia. Potser són quarts de cinc. És el moment crític per executar les feines que sé que hauria de fer. Disposo encara de tres o quatre hores abans que el dogal no afluixi i s’imposi la sensatesa que em permeti fer la cervesa bo i balconejant. Quarts de nou del vespre, de qualsevol mes o estació, és la meva hora predilecte, l’hora en punt d’abans i després de. Ara a l’estiu, quan ja el forn és apagat i de nou la piuladissa ensenyoreix teulats i fil elèctric, sempre em fixo en el vol ras de les orenetes. Fan grans cercles, amb giragonses sobtades, i de cop es deixen caure, perdent alçada, avall avall, fins a descriure un traç com de bodega de vaixell i, aleshores, amunt amunt altra vegada. Són juganeres, les orenetes. Jo m’afiguro el moment com la distància límit suportable entre dos imants encarats pel mateix pol i que el camp magnètic reboteix elegantment. Però a quarts de nou jo també torno juganer. I en realitat, les orenetes, quan se’n cansen, trenquen el “camp magnètic” i entren als respiradors sota teulat de la casa del davant, que deuen ser les golfes. Abans hi nidaven però els amos, amatents, potser amb un pal d’escombra, destruïren les casetes i santes pasqües en ple agost.


La nit d’estiu, sobretot la d'agost, s’allarga tant com vol. No existeix la pressa i l’elasticitat del temps és incorruptible. Feta la transició, una sobretaula pot durar fins a les quatre de la matinada, que és quan els comensals s’aixequen i s’atorguen mútuament els diplomes de doctors i llicenciats en les matèries discutides o abordades. Les vel·leïtats són més tolerades a l’estiu. Tot i que els cossos es perfilen però les idees es desdibuixen, l’expansió verbal és fecunda, prolixa, fins i tot aguda en algun punt. L’abrandament, mesurat o vehement, hi és permès si és regat amb un blanc ben fresc o altres vapors amb efectes igualment desinhibidors, vasodilatadors, que diria l’amic Néstor Luján. La nit d’estiu, si és calorosa, és que és pavesiana. Cada estiu recordo Pavese, rellegeixo alguna cosa de Pavese. Alguns apunts de L’ofici de viure, algun poema de Treballar cansa, alguna novel·leta. Hi ha quelcom de tràgic, en els personatges pavesians, que me’ls fa entranyables i propers. El seu fat és llur infantesa, l’amor no s’hi pot concretar mai, tornar enrere mai els garanteix trobar el passat intacte. La seva visió del món i el seu comportament s’han forjat en l’època mítica de la infantesa a la qual retornen a partir de la fantasia o bé a través de l’evocació del paisatge piemontès, del retorn des de la ciutat –Torí, Milà– cap al camp. Si sempre, quan eres petit, et comportaves de tal manera, què et fa pensar que ho podràs canviar encara que tinguis més anys? Sempre has estat així. És d’aquesta manera que els personatges són plans, però no previsibles, sense sentit de revolta personal que els permeti subvertir el present continu. Dic que la nit d’estiu, si és calorosa, és que és pavesiana, perquè els seus personatges –Doro, Clelia, Gina, Pietro, Carlo, Corrado...– te’ls trobes caminant de nit pels carrers del poble o de la ciutat, a qualsevol plaça –concentració–, a prop de qualsevol estació –centrifugació–, acompanyats o bé solitaris:


Travessar un carrer i escapar-se de casa
ho fa només un nen, però aquest home que roda
tot el dia els carrers, ja no és pas un nen,
ni s’escapa de casa.
Hi ha sempre a l’estiu
migdiades on places i tot són ben buides, esteses
sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba
per camins de plantes inútils s’atura. (…)


Però nosaltres no ens aturem, caminem, tard de la nit, com personatges pavesians, per carrers deserts de gent. Sovint recordo aquest home de Pavese, aquest home que ja no és un nen, i penso quan era infant, en la línia contínua que evoquen els seus actes. Aquests dies blaus i aquest sol de la infantesa a les butxaques, camí de l’autoexili. I aleshores, a punt de carenar, sempre vaig a parar als mateixos versos que Pavese estic segur que hagués volgut escriure però que els acabà perfent Pinkhas Sadé, un dia d’agost, “anant pels camps de Ramat-Rakhel a Tsur Bakhr”:


La felicitat és anar sota la llum del sol que es pon
ara que l’estiu fina
com si anessis pels camps de la vall de Jezrael
als teus setze anys.
I com si tinguessis tota la vida, tota la vida,
encara. Els amors, les penes, la dolçor.
És impossible descriure aquesta serenor. El cel.
El vent.
La terra bruna. Només Déu ho sap.
Per la banda de ponent s’estén cap avall un bosqueró.
Pins i xiprers movent-se, lleument.
I tu camines tot sol pel món, pels camps
sota la llum del sol que es pon ara que l’estiu fina,
ja un home gran, i plores.


5 comentaris:

novesflors ha dit...

Supose que esperaves el meu comentari :)
M'ha encantat el poema de Pinkhas Sadé.
I tinc un dubte. Sempre havia pensat que els personatges plans eren previsibles...

Bon mes d'agost.

Anònim ha dit...

Un post extraordinari

Avi Quim i Quim fill ha dit...

Magnífic. Una bona lectura per fer a la fresca, amb la remor de l'estupidesa dels locutors de la Televisión Española flotant en l'espai, com a mosques, llunyana, evanescent, mentre llegim Sega de Mots que es va convertint en el nostre reducte, bloc sense temps, mots segats arran, ambrosia pels escollits, clos íntim que el volem només per a nosaltres. Per a la resta, les mosques.

Carme ha dit...

És una molt bona descripció d'un dia d'estiu. I els fragments poètics que has triat són molt bonics, sobretot el d'en Sadé, a qui no conec. On està traduit?

RY ha dit...

M'afegeixo incondicional als anteriors comentaris. Extraordinari !