dimecres, 13 d’agost de 2008

Llegir i escoltar Darwish

Avui he vist, a teletres, imatges del funeral d’Estat pel poeta Mahmoud Darwish. Una gernació omplia els carrers endolats de Ram Al·lah, endolats per una llengua, per la mort del poeta. El poeta del poble –un Verdaguer, un Maragall–, el poeta que ha estat veu de la història recent del seu dissortat país. Gent plorant i abraçant el fèretre. Una veu que enfonsa el seu verb al nervi de la història. Una llengua és una manera de veure i explicar-se el món, però totes les llengües estan dotades amb verbs que expressen un mateix dolor, una mateixa salmòdia, un mateix horror, que no es correspon amb la visió simplista dels que encara conceben el conflicte amb mentalitat de western clàssic de John Wayne.

Cal llegir els poetes –alguns poetes– per comprendre els batecs que amaga la gramàtica d’un paisatge humà. Ahir, el seu amic Tahar ben Jelloun, escrivia que Darwish no va ser poeta per haver nascut palestí, o per l’exili i el desarrelament. “Fou poeta –parlant amb propietat– per expressar el patiment de milions d’éssers a causa d’injustícies, humiliacions, espolis i menyspreu. Detestava que se l’anomenés poeta de la resistència. El ciutadà resistia, d’acord. Però el poeta anava més enllà i duia el somni d’un poble a les llars més distants i alienes al problema palestí.” No es pot dir més clar. Ha mort el poeta que vivia en una maleta, com solia dir d’ell mateix. Ara els seus poemes perviuen, sobreviuen i es reprodueixen en els llibres. Deixo anotats dos poemes corresponents al llibre Estado de sitio (Càtedra, 2002), i un tercer, que he versionat al català a partir de les traduccions castellanes de Luz Gómez García. Hi adjunto enllaços on Darwish els recita.


Aquí, a la falda dels turons, davant l’ocàs
i la faç del temps,
al costat d’hortes d’ombres arrancades,
fem el que fan els presoners,
el que fan els aturats:
alimentem l’esperança.

Vosaltres, aquells qui heu restat al porxo, passeu,
preneu un cafè àrab amb nosaltres
–potser us sentireu com nosaltres, éssers humans.
Vosaltres, els qui heu restat al llindar de la porta,
fugiu dels nostres matins,
necessitem creure’ns
éssers humans com vosaltres.

Quan desapareixen els avions, els coloms alcen el vol,
blancs, ben blancs, acaricien les galtes del cel
amb ales lliures, reconquereixen la bellesa i el regne
de l’aire i dels jocs. Volen alt i més alt
els coloms, blancs, ben blancs. Tant de bo el cel
fos vertader –em diu un home que passa entre dues bombes.

A l’assassí: si haguessis vist el rostre de la víctima
ho hauries pensat millor, hauries recordat ta mare dins la cambra
de gas, t’hauries alliberat de les raons del fusell
i hauries canviat d’idea: així es recobra la identitat!

Una dona ha dit al núvol: embolcalla el meu estimat,
la meva roba és xopa de sang.

Si no ets pluja, amor meu,
sigues arbre
curull de fruits... sigues arbre,
i si no ets arbre, amor meu,
sigues pedra
coberta d’humitat... sigues pedra,
i si no ets pedra, amor meu,
sigues lluna
en el somni de l’estimada... sigues lluna.
(Així parlà una dona
al sepeli del seu fill).

Sota el setge, el temps es torna espai,
fòssil eternitat.
Sota el setge, l’espai es torna temps,
cita oblidada.

(Darwish recitant altres poemes).
---------------------------------

A l’assassí: Si haguessis vist el rostre de la víctima
ho hauries pensat millor, hauries recordat ta mare dins la cambra
de gas, t’hauries alliberat de la raó del fusell
i hauries canviat d’idea: així es recobra la identitat!

A un altre assassí: Si donessis al fetus
trenta dies, canviarien els pronòstics:
l’ocupació s’acabaria i aquest nadó
no recordaria els temps de setge,
creixeria sa i seria un vailet
que aniria a l’institut amb les teves filles,
i estudiarien la història de l’Àsia antiga,
i junts caurien a la xarxa de l’amor
i engendrarien una nena (que seria jueva de naixement.)
Així doncs, digue’m: què estàs fent?
Estàs convertint la teva filla en una vídua
i en orfe a la teva néta?
Què se n’ha fet de la teva família errant
i com has aniquilat tres ocells d’un sol tret?

(Estat de setge, de Mahmud Darwish, escrit durant el setge de Ramal·la, el gener de 2002.
Darwish recitant aquest poema.)

---------------------------------

MUHAMMAD

Muhammad,
arraulit als braços del seu pare, és un ocell temerós
de l’infern del cel: pare, protegeix-me,
me’n vaig volant, i les meves ales són
massa petites per aquest vent... i és tot fosc.

Muhammad,
vol tornar a casa, no té
bicicleta, tampoc camises noves.
Vol anar a fer els deures
al quadern de conjugació i gramàtica: porta’m
a casa, pare, que vull preparar la lliçó
i acomplir anys d’un a un...
a la platja, sota la palmera...
que no s’allunyi tot, que no s’allunyi...

Muhammad,
s’enfronta a un exèrcit, sense pedres ni
metralla, no escriu als murs: “La meva llibertat
no morirà” –si no té encara una llibertat
per defensar, ni un horitzó pel vol dels coloms
de Picasso. Amb el seu nom maleït
neix eternament el nen.
Quantes vegades renaixerà encara, criatura
sense país... sense temps per a ser un nen?
On somniarà si s’adorm...
si la terra és llaga i temple?

Muhammad,
veu la seva mort ineluctable, però
recorda una pantera que veié a la tele,
una gran pantera amb una cria de gacela acorralada; però en olorar
la llet de prop no s’hi abalança,
i és com si la llet calmés la fera de l’estepa.
“Aleshores –diu el nen– em salvaré”.
I es posa a plorar: “la meva vida és un amagatall
a l’armari de la mare, em salvaré, en daré fe.”

Muhammad,
àngel pobre a pocs metres del
fusell d’un caçador amb sang freda.
Un a un la càmara sotja els moviments del nen,
es fon amb la imatge:
el seu rostre és clar com un matí,
és clar el seu cor com una poma
i clars els dits com ciris,
clara la rosada dels seus pantalons.
El seu caçador ho hauria d’haver pensat
dues vegades: el deixaré fins que sàpiga deletrejar
aquesta seva Palestina sense errar...
Me’l guardo en penyora
i ja el mataré demà, quan es regiri.

Muhammad,
un jesuset dorm i somnia amb
el cor d’una icona
tota de coure,
de fusta d’olivera,
i amb l’esperit d’un poble renovat.

Muhammad,
hi ha més sang de la que necessiten els noticiaris
i a ells els agrada: ja pots
pujar al setè cel,
Muhammad.


(Darwish recitant aquest poema dedicat al nen Muhammad Al-Dura. En aquests altres enllaços, força impactants, es posa en qüestió la seqüència dels fets: versió curta i versió llarga).


3 comentaris:

Josep Porcar ha dit...

Hola Albert, m'agradaria agafar la teua versió de "Muhammad" per fer un video poema. Espere que et semble bé. Salutacions i felicitats per aquest post dedicat a Darwish.

Albert Benzekry i Arimon ha dit...

Naturalment Josep. Disposa'n com vulguis, només faltaria. I ja ens ensenyaràs el resultat. Gràcies.

AULA ACOLLIDA IES LA SERRETA ha dit...

Benvolgut, M'agrada el teu blog.
Espero compartir amb tu el plaer de llegir Mahmud Darwish. T'afegeixo al meu blog personal.

El meu és: http://josepgregori.blogspot.com/
Ara estic començant a fer una antologia des de l'àrab al català d'aquest universal poeta palestí de Birwa.