dimarts, 12 d’agost de 2008

Parla Mahmoud Darwish

Dissabte va morir el poeta palestí Mahmoud Darwish. Tenia 67 anys i el seu cor va dir prou. No recordo la circumstància que m’hi va menar. Deu fer uns set o vuit anys, segurament la troballa del llibre Menos rosas, a Hiperión. Després vingueren altres llibres, Estado de sitio, Memoria para el olvido, tots en castellà. És curiós que en aquest país, tan antisionista i propalestí, els mocadors no hagin servit per eixugar la suor que ha de costar traduir obres literàries de l’àrab al català. Sols se l’han posat -en el cas de Darwish- Dolors Cinca (Només un altre any, 1993, Edicions 62) i Margarita Castells (Per què has deixat el cavall sol?, 2004, Editorial Límits, Andorra). Un pobre bagatge, certament, tractant-se del poeta àrab més important dels darrers decennis.


L’obra de Darwish –d’acord– és extensa i complexa, indissociable de la seva condició palestina, però també indissociable del gresol cultural de les cultures jueva, grega, cristiana i musulmana. Nascut a Birwa, Galilea, el 1942, la seva família en fou expulsada al cap de cinc anys. Poc després, el poble desaparegué literalment del mapa. Fou el primer exili. Entre el 1961 i el 1967 va viure a la presó, un segon exili. Establert com a refugiat entre el Caire i Beirut, d’on fou expulsat el 1982 –tercer exili– anà a raure a Ram Al·lah, on dirigí la revista Al Karmel, fins que durant el setge de 2002 els tancs israelians destruïren el centre cultural Sakhnini i les tropes saquejaren la seva biblioteca personal. El llarg poema Estado de sitio n’és la colpidora exorcització literària.


L’escriptor marroquí Larbi El Harti diu que en la poesia de Darwish hi ha quelcom de tel·lúric que travessa el que és merament local. És cert. Però allò de boirós que pot contenir la paraula tel·lúric no és més que allò de profundament humà i generós que expandeix la poesia de Darwish, béns tangibles com amor o tendresa que expressen experiències quotidianes, sovint en tessitures ben poc bucòliques, amb referències culturals constants que beuen de les fonts bíbliques, alcoràniques, talmúdiques. Crec que Darwish bé podria haver estat un digne premi Nobel de literatura. M’hagués agradat, algun cop, poder veure Darwish recitar. Vaig perdre l’ocasió quan vingué a Barcelona fa uns pocs anys. Veure’l reunir centenars, milers de persones, com a l’auditori de Rabat. Darwish ha fet literatura de la (micro)història del seu poble i la seva gent, i tanmateix, com en la bona poesia, l’experiència que transporta també parla de nosaltres.


Però ara silenci, que qui parla és el poeta Mahmoud Darwish. Un altre dia ja en transcriuré algun poema.


“El mèrit fonamental de la poesia és que renova constantment la vida de la llengua, de manera que el que avui sembla nou immediatament muda en vell i clàssic. La llengua, doncs, necessita sempre d’un impuls creador que li renovi la vida i la protegeixi de les contaminacions connotatives que s’erigeixen com a models. No només succeeix això entre els palestins, passa el mateix a tots els pobles. Arreu, els poetes senten la necessitat de renunciar a determinades paraules totalment lligades al temps, perquè, encara que foren noves, sempre s’acaben consumint i perden vigor, i tu tens la missió de dotar de nous significats a la llengua, perquè a l’alliberar-la dels vells n’has de procurar de nous. Aquesta és l’exigència primera de la poesia, procurar a la llengua una vida que abans no tenia. (...)”


“A la fi, la poesia expressa un únic significat, doncs crea una realitat, sigui equivalent, oposada o contrària; a la fi, crea una realitat lingüística que l’home necessita per a suportar el trauma de la seva condició real d’ésser humà, del seu dilema, i li planteja renovades les preguntes que es fa d’allò que no sap, que és la manera d’entrar en l’ignot. La poesia no diu res més que això, sigui a través d’una elegia, d’un poema amorós o bé patriòtic, la poesia és acotada per allò real, entre allò que existeix de mode empíric i el que roman latent, entre la terra i el cel: quant més arrelats, més ens elevem cap al cel; quants més vincles establim amb allò celestial, més davallem a la terra. (...)”


“En el meu cas s’han esborrat els límits entre el que és personal i el que és col·lectiu. Els referents del meu llenguatge poètic apunten vers l’experiència de l’ésser humà en la seva totalitat, a la recerca dels llocs compartits. Però jo sé molt bé que la missió del poeta és, primerament, poètica: ha de protegir la llengua de l’avassallament d’una actualitat sempre de pas, transitòria, i renovar la seva vida contínuament, sense que això contradigui la necessitat que el poeta formi part d’una comunitat i sigui testimoni d’una època. Perquè el món es mou en el poema, però el poema no canvia el món o les coses, a no ser que canviï la pròpia concepció estètica. I això és un procés molt lent. Nosaltres estimem la poesia perquè diu, en última instància, el que ens agradaria dir sobre la nostra relació amb l’existència, el nostre amor a la vida, a la llibertat i a la bellesa. (...)”


“M’espanta que s’interpreti que jo parlo en nom del meu poble, perquè em fan por les lectures reduccionistes de la meva poesia; vull dir, m’espanta que a cada símbol s’hi oposi un referent nacional predeterminat: que la dona sigui la pàtria i la rosa la ferida. És veritat que hom no neix sinó en un lloc, però aquest lloc forma part d’una existència humana més ample, i en ell hi ha espai per a preguntar per la poesia, per la pàtria i per l’existència. (...) Però jo, que no he nascut en un altre lloc, ni tinc cap altra infantesa fora de Palestina, em considero el producte de moltes civilitzacions que han viscut en aquesta terra. Per això, quan vaig escriure una mena d’autobiografia a El fènix mortal, intentant relatar el meu viatge constitutiu, vaig recórrer als mites d’aquesta terra partint de la seva realitat històrica, tant per a protegir la meva pròpia realitat d’allò que és mitològic com per a conquerir la realitat i la mitologia, per a ser part de la història i deixar constància d’allò que ella ha fet de mi.”


(Les cites corresponen a fragments de la llarga entrevista publicada a Nación Árabe, número 40, de l'any 2000, transcrita i traduïda al castellà per Luz Gómez García, i retraduïts per mi al català. Està a disposició de qui la vulgui consultar, no caldria sinó.)


2 comentaris:

xavier ha dit...

Benvolgut Albert,

Moltes Gràcies !!

Empar ha dit...

Avui mateix he descobert a aquest poeta, de moment només que existeix. M’han parlat d’un recital que li faran a Terrassa, uns companys de Palestina. He cercat informació i el teu blog m’ha ajudat a trobar els títols de les obres traduïdes al català, també m’han parlat de La Casa del Libro Árabe a Barcelona. Bé, estic contenta, perquè també he trobat el teu blog.

Empar