dilluns, 22 de setembre de 2008

Tocar campanes

No sé si mai s'han entretingut a veure-les tocar. El repic s'anunciava al prgrama de festes i fou així que anàrem a escoltar les campanes de l'església de Sant Julià de Lliçà d'Amunt. No es pensin, de campaner no n'hi havia cap perquè el diguem-ne ofici és quasi perdut i el giny mecànic ha substituït la traça i força humanes. Tot i així, en pobles petits, sempre hi ha qui recorda un campaner, que ho ha estat, generalment, per nissaga familiar, i que en ocasions puntuals llueix la seva pràctica apresa dels ancestres per fer sonar el batall amb energia i decisió (tal és el cas, per festa Major, a l'Ametlla del Vallès, del campaner Jaume Iglesias, que no es podia dir altrament). Dic que a plaça érem ben sols -a qui se li ocorre...- veient voltar les campanes a la catalana, és a dir, sense completar totalment el gir, escoltant el repic fantasiós d'una "big band" infantil i original que com un rèquiem d'estiu es barrejava amb l'eixordament impune que provenia de la fira.

Les nostres campanes han tingut, al llarg de la seva història mil·lenària, funcions socials, civils i religioses. Encimbellades en modestes espadanyes o bé en la robustesa discreta dels campanars parroquials, si xerressin ens contarien la vera història de la vida quotidiana de la gent. De la naixença a la mort, cada etapa humana té el seu correlat sonor i "De l'albada a la negra nit, cada hora té el seu repic". Però a més a més d'exercir de rellotge comunitari campanars i campanes han estat talaies des d'on advertir perills i fatalitats -incendis, pirates, bandolers...- a toc de sometent (que ve d'"emetre so").

Actualment, el desús d'aquestes pràctiques, llevat de les funcions religioses, ha comportat l'emmudiment de molts campanars, sovint davant l'hipocresia eufemística de la contaminació acústica. En realitat, més que emmudir, som nosaltres que hem tornat sords davant un llenguatge que ja no comprenem, d'un so, d'un timbre que transporta molt més que decibels.

Vaig pensar en l'episodi, ben gràfic, de mossèn Llàtzer convocant els parroquians dels Sots Feréstecs des de Sant Pau de Montmany, i més encara en el meu amic lliçanenc Delfí Dalmau, home de saviesa pulcre i endreçada, autor d'un treball inèdit sobre els campanars catalans -també els vallesans- que seria bo de publicar, qui sap si pel Consell Comarcal o per algun Ajuntament de timpans immunitzats. Tanmateix, com en tants altres ordres de la vida (tots facultatius), en aquest país, entre sords, aliens i alienats, uns bé podrem continuar creient que sentim tocar campanes mentre d'altres resultarà que no tocaran ni quarts ni hores.

(Publicat a El9Nou, 22-9-08)

2 comentaris:

novesflors ha dit...

He pujat alguna vegada a la torre de la catedral de València a escoltar el repic de les campanes des de dalt. He vist com els campaners les fan sonar manualment, estirant les cordes. Això el diumenge de Corpus, no sé si ho faran més dies. No ho recorde bé però crec que són onze campanes, unes enormes, altres més mitjanes i d'altres més petites, totes tocant alhora. És meravellós i t'encomana un goig...

Anònim ha dit...

Una tieta meva, que vivia a Tremp, tenia un restaurant que servia menus molt barats per als soldats de lleva del campament de Talarn
Com que durant el dia el pasava blasfemant, per motivar els reclutes a no embrutar, pagar, menjar, i tot allò que fa una mare pels seus fills, i que ara es diu coaching, els caps de semana anava a netejar l'esglèsia, i tocar les campanes, per compensar.
El repicar de les campanes de Tremp em fa pensar, sempre, en la meva tieta, que va morir fa una anys.
Quan era la festa major de Tremp, que no és el 3 d'Agost, sinò a mitjans de Setembre, la banda del campament, abans d'anar a tocar davant de l'Ajuntament, tocaven davant el restaurant de la meva tieta, que tenia el nom de Pelegrina.
Pelegrina Farrero Serra
Una dona amb un parell d'ous, en un país miserable, molt pobre, el Pallars Jussà, que va aprendre els camins cap a França per anar a la verema, a canvi d'uns pocs diners, que travessaven les muntanyes a peu, amb les faldilles llargues i tot el menjar per als dies que durava la feina, ous sobre tot, portats en cistells....
Aquell coneixement li va servir més tard per ajudar a passar la frontera de nit, al que fugien, i al seu germà que no va tornar a veure mai més

Santi