dijous, 9 d’octubre de 2008

Català? No cal

Mals averanys per a l’Estatut, entrevistos ja fa temps i des de lluny. Corre la brama que el tribunal constitucional declararà il·legal, entre d’altres, el precepte que reconeix, per a qui viu i treballa a Catalunya, el dret i el deure de saber català. Són petits globus sonda que, en diferents temes, s’aniran filtrant a la premsa per copsar, des de Madrid, a veure què passa, a veure si cou, abans de fer pública la sentència definitiva.

Sembla una broma pesada, surrealista, que l’Estat espanyol –perquè és l’Estat espanyol qui parla per boca del tribunal, que és emanació de la sobirania del seu poble– ens digui als catalans que no estem obligats a saber el català en el territori on casualment es parla des de fa deu segles. El castellà sí, però el català no, que a més de pròpia hi és oficial. Hi ha una llarga i bel•ligerant jurisprudència espanyola sobre el tema, secular, bellament enquadernada, que contrasta amb l’aval constant que la política lingüística catalana sempre obté dels tribunals europeus, sempre silenciada, també, pels mitjans espanyols. El problema o conflicte, per molt que es vulgui dissimular la seva existència, pot tenir diferents interpretacions. D’entrada diré que em sembla insòlit que en qualsevol corpus legislatiu s’obligui a conèixer una determinada llengua, però si el català vol tenir –i això és el que pretén l’Estatut– la mateixa protecció legal que el castellà a la Constitució, bé ha de poder exigir la obligatorietat del seu coneixement a Catalunya. Ara bé, una llengua, aquí i arreu, és un àmbit de socialització. Les lleis van per una banda i la realitat, tossuda, per una altra. Quan l’Estatut diu, a l’article 6.2, que “el català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les”, no vol dir que la persona acabada d’arribar d’Àsia, d’Àfrica o de Sud-amèrica hagi d’aprendre obligatòriament el català des d’ara, però sí que vincula, per exemple, el funcionariat, inclòs el judicial... Seria absurd pretendre qualsevol mecanisme de control entre la població, quin espant. De fet, avui, socialment, a ningú li és necessari. Es pot “sobreviure” en castellà. Però si aquesta persona, a més a més, vol “viure” (a) Catalunya, aleshores aprendrà català. El missatge subliminal que es transmet és clar: la “inutilitat” d’aquesta llengua per desenvolupar-se quotidianament. Una percepció d’inutilitat, d’altra banda, que els mateixos catalanoparlants s’encarreguen d’esperonar amb entusiasme amb una quasi inexistent pedagogia envers els no catalanoparlants d’origen i que, quan es dóna, i mai n’hi ha prou, és quasi propera als postulats voluntariosos d’alguna ONG local, tot i les fites assolides, per exemple, amb el voluntariat lingüístic.

Una darrera cosa. L’Estatut va sortir aprovat del Parlament per folgada majoria; després va ser enviat a Madrid i arranat pel ribot jacobí dels amics del senyor Guerra; després, confirmat pels pocs catalans que s’acostaren al referèndum; i ara, en darrer terme, serà esllanguit pel Constitucional. D’aquí a vint anys o més, si és que encara estem igual, quan potser es torni a modificar, valdria la pena esperar que uns i altres l’esllomin i el podin abans de decidir, per referèndum, si ens el quedem per fregall de cuina. Més que res per evitar, si tens dignitat política –ja ni goso dir sensibilitat catalanista–, aquesta sensació de vergonya i de ràbia que produeix una altra presa de pèl per part de l’Estat espanyol amb la connivència de la covardia política catalana. I aleshores, tornar a presentar a Madrid el mateix text aprovat el 30 de setembre de 2005 –o de quan sigui–, sense tocar-hi ni una coma, escenificant una determinació avui inexistent al Parlament català. Perquè és l’únic llenguatge que aquest Estat entén. El pols polític, l’a veure qui pot més en defensar els teus drets: com a ciutadà, com a català i com a catalanoparlant. Els conflictes i els problemes, siguin polítics o no, es poden resoldre parlant, naturalment, però mai estaran exempts de tensió i de bel•ligerància –fins i tot d’una certa violència soterrada– que s’ha d’estar disposat a assumir, a defensar i a argumentar. Consens per a què? Per anar a on? Per seguir com ara? No pas. Moltes gràcies, aquí té el fregall, escolti, jo el que vull és una vaporetta amb comandament a distància, a molta distància.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

En cas de que ens arribin a colar aquest bírria s´hauria d´exigir responsabilitats. Els polítics catalans ens han fallat. Cap d´ells té dret a seguir en el seu càrrec si això arriba a passar. Dimissió de la classe política catalana i disolució dels partits. O això o anem al parlament a buscar-los.

Anònim ha dit...

No nego la responsabilitat dels nostres polítics, però els que fem "unnecessari el català" som una mica tots, dia a dia, com explica la Margardia Cienfuegos en el seu article "Tenim per costum..." que podem llegir a: http://parlemencatala.bloc.cat

Oriol

Albert Benzekry i Arimon ha dit...

Ben d'acord, Oriol. Ho esmento al final del segon paràgraf. Gràcies pel link.