dimecres, 1 d’octubre de 2008

Rere el vidre

Les expansions estivals han quedat enrere. La llum vandàlica d'agost és fosa i ara la claror mandrosament traspassa el cortinam sedós d'autumne. Hi ha un recolliment que és intuïció i desig alhora, impuls apaivagat pel tedi i la rutina assumides de tan repetir sempre el mateix gest de consuetud cada vegada, i la fredor de casa quan et lleves et clava les arestes d'uns dies que, distret, ja semblaves haver oblidat. Però el temps no és cíclic, és ciclònic. Pendís avall de tu et reboteix amb força i virulència contra els seus esculls, contra dies i setmanes com murs encartonats de contenció que res hi poden davant l'ímpetu furient que t'hi perboca, dics com mesos al mar embravit dels anys que ja et solquen mitja vida, navegant a cabotatge, naveient els mateixos horitzons desplaçar-se per tot el planisferi biogràfic de blaus i de distàncies. No és lineal, tampoc, el temps, sinó limítrof. Terra endins, què saps tu on comencen l'obaga i el solell, o quan és perfeta i cuita la massa d'un record si encara cou i sagna l'estrip que et féu el temps per provocar-lo? Quina la distància prudencial per no malmetre el cristall fràgil del present amb embats inoportuns? Rere el vidre sempre s'hi està bé. Rere el vidre pots fer veure que no hi ha vidre excepte quan voldries poder estar a l'altre costat. Les expansions estivals ja han quedat enrere i avui és el primer dia que m'he abrigat per sortir de casa. El termòmetre marcava dotze graus. El mar era d'un color esblaimat de plata, arrugat, irisat d'encenalls d'acer que el sol ben just començava a espurnejar com una brasa. He pensat intensament en tu i també en mi.

1 comentari:

novesflors ha dit...

Ací, en canvi, encara fa bastant calor, suficient per anar amb mànega curta bona part del dia. La mar, intensament blava i lluminosa encar no transmet la sensació tardorenca que ja ens plauria tastar.
Preciós brot de vida, el teu -com sempre.