dissabte, 15 de novembre de 2008

Correspondències

S’acaba de publicar la correspondència completa entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, més de cinc-centes cartes, prop de mil pàgines. Fa feredat, és clar. Avui la comunicació interpersonal a distància és a cop de teclat o mòbil i el registre documental que queda d’aquest contacte és nul. La correspondència, és cosa d’altre temps, d’uns anys que dormen el son en arxius empolsegats, segons els casos, de bits o teranyines. L’investigador és un perdiguer a la recerca i captura d’aquella lletra que aclareixi algun punt fosc sobre una interpretació, una data, una relació... sobre qualsevol informació que dimensioni i contextualitzi –literàriament o no– l’obra o un autor.

Això és especialment valuós en una literatura que, com la catalana, ha patit, al llarg dels segles, interrupcions culturals d’intensitat diversa, però que sempre ha sabut reemprendre el fil generacional malgrat els imponderables i situar algunes de les seves millors plomes –Verdaguer, Oller, Carner, Sagarra, Riba o Espriu– en posicions equiparables a les dels seus homòlegs europeus. Dels anys foscos del franquisme −aquest intent de genocidi cultural que ha restat impune− encara en queden coses per saber. No n’hi ha prou amb la lectura de determinades obres, en aquest cas de Rodoreda o Sales. L’excepcionalitat de la situació en què van ser escrits molts poemaris i novel·les −exilis obligats o voluntaris, tant se val−, per força en condiciona la textura literària i el seu grau d’ebullició emotiva. Però encara n’hi ha més. Tenim, a través d’aquesta informació i documentació, una eina valuosíssima per reconstruir i repensar la nostra història cultural durant uns anys en què, oficialment, aquesta no existia si no era per vexar-la o reprimir-la. Fer-ho és quasi un deure moral, si se’m permet l’efluvi èpic. Interessa saber, encara, més coses sobre com s’organitzava l’exili per tal de poder editar a Europa o a Sudamèrica o com s’ho feia la clandestinitat barcelonina durant els quarantes i cinquantes per imprimir i distribuir els llibres, quines les relacions entre els escriptors i escriptores i per què determinades coses es van fer d’una manera i no d’una altra. És clar que sí.

Per això em causen sorpresa les opinions recents de l’escriptora Najat El Hachmi sobre l’edició de l’esmentat epistolari Sales-Rodoreda, qualificada frívolament de “voyeurisme lletrat i intel·lectual que pretén justificar una xafarderia més pròpia de Lecturas o Hola”. Doncs hola, Najat, però amb el degut respecte, això és com mirar el dit quan t’assenyalen la lluna. No hi podem estar gens d’acord. Ens cal mirar més lluny. Són òbvies –per ser material humà– referències, confessions o valoracions sobre col·legues que poden no tenir cap “interès filològic” aparent –que és només un dels possibles interessos que pot tenir un document–, però la contraprestació sempre depassarà amb escreix qualsevol relativització amb voluntat d’equiparar els epistolaris a una vulgar operació de llançament de gasetilla rosa. Amb aquestes fonts també s’ha escrit la història de la literatura –de la cultura– catalana contemporània. Més que en calen i en vindran. Vegeu, si no, de Sales, les seves cartes a Màrius Torres, o les de Just Cabot, acabades d’editar per A contra vent, o dietaris com els de Ferran Soldevila, Marià Manent o Maurici Serrahima, per citar obres que ara tinc en dansa. I és que una cultura, una literatura, no és sols una lleixa reblerta de títols, n’és part de la seva culminació, tal com la gastronomia no és només, per sort, un plat fumejant d’escudella en una taula isolada.
.
(Versió esponjada de l'article publicat a El9Nou, 14-11-08)
Resposta de la néta de Sales
Rèplica d'El Hachmi
.

1 comentari:

Avi Quim i Quim fill ha dit...

Jo sóc un apassionat seguidor d´epistolaris. La correspondència de Joan Coromines, les cartes de Josep Pla (incloses les de Xammar a Pla), les de Nicolau d´Olwer, les de Just Cabot... A mi m´obren sovint un món i, la veritat, literàriament, m´ajuden molt a compredre els personatges. Incerta Glòria és una gran novel.la, però jo prefereixo les cartes de Sales a Màrius Torres. Dec ser un lector compolsiu de l´Hola. Vés, tu, quines coses.