divendres, 28 de novembre de 2008

Fi de novembre

Novembre és transició entre dos temps de plenitud, entre l’estiu plusquamperfet i l’esperit nadalenc i bonhomiós de garlandes i desitjos. L’estiu s’ha exiliat lluny, i en l’endemig s’ha escolat la quaresma setembral i la benignitat poruga, micològica, del mes d’octubre. Per això novembre ja és vestit d’estoicisme asserenat. La seva base argumental és la solidesa de l’embat discret amb què es presenta. Novembre s’aferma en el rigor espantadís dels primers freds, en les primeres agressions volubles però innocents sobre la pell de mans i rostre, perquè novembre sempre ve de cara i no amaga intencions quan ja empolsina el Montseny o Puiggraciós. La brevetat de l’estiuet de Sant Martí és pura tautologia; puntual, cada any pels volts de l’11, mai no sobrepassa el dorsal 15 del magne Sant Albert. Sols és breu record d’allò que fou, un pensament de mar i enyor de salabror que permet banys de quietud al pic d’un migdia desvagat d’un dissabte qualsevol.

El sol de novembre és carícia de barnús de balneari. Tant de temps amb la camisa arromangada colra i nodreix menys del que pensàvem, i és així que perdíem calidesa i escalfor en lloc d’acumular-ne. Ara ja sabem del seu recolliment, del tacte nou del jersei o la bufanda, d’obviar els límits del propi cos quan de cop els retrobem en l’altre. El sol de novembre a mitja tarda és tot pura vellutat acarbassada, paisatge de biaix pres de la mà entre rengles d’oliveres, amb mels d’ocres d’una vinya vella per podar, d’ametllers expectants a punt de llet i hormona. Tany de llum de novembre amb traç gruixut i ferm com clarobscurs pintats al fresc. Esgotat el suc de préssec de l’estiu, novembre és fer el gest d’entrar en la cambra freda d’un mateix.

L’olor de nit de novembre és de llenyam antic i resinós empastat a la memòria. Encara torterols de fum en carrers enllambordats del poble. La limpidesa del cel nocturn en qualque nit o matinada novembral us farà l’efecte d’un estrany estremiment. Desprevinguts, veureu el cel més baix, tot més a prop, la lluminària més intensa i foradada, inquisitiva, d’una clara vaguetat acusadora; no hi ha perill, la negror sempre es depreda a si mateixa. El record de qui estimeu o ja no hi és es perfarà al redol del fred molt lentament –cada estel una punció, lleu–, amb una cadència embafadora de moniato i panellet. L’absència és un pinyol que us ennuega i no es pot escopir. Sempre l’absència d’una llum entre tants punts. Cuques de llum. És un acte reflex de coïssor instintiva, de pervivència emocional, la necessitat de saber-se el propi pas en mirar enrere, de saber-ne els grams de pes, d’expulsar pus violentament, dibuixar l’esbós de traça fins la coordenada on sou esbatanats. La blanesa dels records, aleshores, es converteix en el coixí de tacte suau que a diari us calceu als peus per creuar el dia que s’abat talment la xarxa sobre un banc indefens de sardines o barats. El record –com l’aigua o l’aire, potser ho acabi essent la terra– és sempre un medi hostil per la natura humana. Compromet menys que no el desig perquè ja no és futurible; però condiciona aquest futur, fet de retalls presents, d’una austeritat grollera. Sí, ja ho sabem, “present i passat, tal vegada són presents en futur. I el futur contingut en el passat. Si tot temps és eternament present, tot temps és irredimible”. Ja ho sabem.

La naturalesa de novembre és la transició entre dos moments de plenitud. És encalçar el pom de l’hivern per obrir la cambra freda d’un mateix, i és dur un feix d’estellicons a les butxaques per cremar-los i assajar de sobreviure’s en el fred del propi alè.
.

1 comentari:

novesflors ha dit...

Res a dir que no sàpigues ja. M'agrada molt llegir els teus brots de vida.