dijous, 13 de novembre de 2008

Les cartes d'en Cabot

Dimarts, a l’Ateneu Barcelonès, es presentava el llibre “El periodisme silenciat: Just Cabot. Vida i cartes de l’exili (1939-1961)”, una compilació de cartes més una semblança personal a cura de Valentí Soler. No vaig veure anunciat l’acte en l’agenda de cap diari ni, per descomptat, vaig saber descobrir cap periodista prenent notes per cobrir la notícia del que hauria de ser un esdeveniment de primer ordre en les planes culturals de qualsevol diari català. Som els que som, penso, uns quants malalts que vam xalar d’allò més amb les explicacions dels púgils Quim Torra, Narcís Garolera i Valentí Soler. Però hi ha d’haver alguna cosa més que l’estricta psicopatologia personal.


Quim Torra és un llaurador a qui li escauria la màxima, entre horaciana i zen, que diu allò d’“el bou és lent, però la terra és pacient”. Li escauria si no fos perquè en poc temps va i ressuscita Xammar dels llimbs (“Periodisme? Permetin!”, Símbol Editors, 2008) i coedita “El bibliobús de la llibertat” (Símbol Editors, 2008), el dietari on Miquel Joseph narra en primera persona la fugida de part dels intel·lectuals catalans cap a l’exili, mentre s’empesca, ara, l’editorial A contra vent, especialitzada en periodisme literari i humor. Entreu, si us plau, al web que incorporem des d’ara en aquest bloc, i passegeu-hi tranquil·lament per veure de què va la proposta.


L’ambició i gosadia de la iniciativa bé valen l’agraïment i la complicitat amb i dels projectes que, pensats des del rigor i la qualitat, contribueixen a tornar a posar en circulació una transmissió de coneixements, autors i escrits que va quedar brutalment interrompuda. Llibres com els de Cabot ens descobreixen un tercer ull que no sabíem que teníem, ens fan caure la bena que intuíem i són la digna restitució del que no va poder tenir una continuïtat civilitzada i civilitzadora.


L’exemple de Cabot és el de tants intel·lectuals i periodistes compromesos amb la vida i engranatge cultural de la Catalunya dels vint i els trenta, que si bé no cal idealitzar gratuïtament des dels papanatismes nostrats i apriorístics, sovint subjectes a coartades polítiques de poca volada, sí que cal dimensionar-los en la seva ambició d’homologar el país, en qualsevol àmbit, als estàndards europeus de l’època. És així com trobem, en aquest cas en premsa, multitud de firmes que fan del catalanisme i del cosmopolitisme la seva ètica periodística.


Just Cabot pertany a aquesta noble estirp. Fou col·laborador a L’esport català, La Publicitat, La Nau, L’opinió i tants d’altres. Finalment, l’any 1929 fundà la revista Mirador, que dirigí del 1931 fins l’agost del 1936, moment en què fou incautada pel PSUC. Es diu aviat, però a Mirador hi escriviren Sagarra, Jordana, Rodoreda, Obiols, Foix, Sentís... i després Oliver, Trabal, Montanyà...


El compromís de Cabot, malgrat no traduir-se en l’àmbit polític, tampoc es pot deslligar del bullici de l’època. Qualsevol tipus d’activisme, per molt independent que es vulgui, té el seu correlat polític, amb les cises a l’aixella i entrecuix poc o molt ajustades, però és reflex, al capdavall, d’una concreció, d’una projecció pública que ha d’intervenir i conformar l’espai on s’esdevenen i executen llurs activitats. És així que Cabot, l’any 1933, avala la constitució d’Acció Catalana Republicana i acaba ocupant, durant la guerra, diferents càrrecs a la Institució de les Lletres Catalanes i al cos diplomàtic de la República.

Cabot no torna de l’exili. Morirà el febrer del 61, a París. No col·laborà ni amb Destino ni amb qualsevol altra publicació on hagués hagut d’escriure en castellà. Com Xammar. Cabot, cabut, coherent. S’imposà el silenci editorial però féu córrer a bastament i pròdiga una ploma epistolar –esquitxada d’humorisme incisiu, model de llengua fresca just verbalitzada– que Valentí Soler ens posa a l’abast en aquest llibre, cinquanta-quatre cartes, la majoria entregades en un sobre per la vídua Cabot, Rosita Castelucho, a Valentí Soler, l’any 1987, en l’única entrevista que tingueren. Són cartes dirigides als seus amics, on Cabot s’hi esplaia amb franquesa i rotunditat, juganerament i amb confiança. Són cartes deliberadament pensades per ser escrites. No un hola què tal. Hi ha altres escrits de Cabot, tots bloquejats d’ençà la mort de Castelucho. Ningú ha pogut tenir-hi accés. Durant la presentació del llibre un neboda de Cabot en féu esment. També el periodista Agustí Pons, present a l’acte, s’hi referí. És el “misteri Castelucho”, lligat a les disputes pel llegat artístic de la família, relacionada amb el galerisme parisenc, el que manté, per ara, la inaccessibilitat als seus papers.


Gaudim, mentrestant, d’aquestes cartes que en Cabot ens envia, testimoni vital, vitalista, que projecta la seva personalitat en tots els àmbits i que ens descobreix no només la vida a l’exili sinó també les relacions establertes entre la comunitat catalana. És una llàstima, però, que ens arribin tan tard, el 2008. És una pena tenir la sensació, primer, d’aixecada de camisa, d’una transició de silencis que ha ocultat els testimonis d’una violació nacional, d’un delicte d’estupre cultural que ha romàs impune. Segon, és una pena constatar la demora generacional en la recepció d’aquests materials, constatar omissions acadèmiques i intel·lectuals conseqüència del silenci autoimposat, acovardit. Malgrat tot, però, sempre s’és a temps d’anar a contra vent. Encara que no bufi. Encara que sempre vingui de ponent. Que bo, en Cabot!


(PD: ara veig a l'Avui una notícia referent a la publicació del llibre. Hi ha un detall que em fa pensar que o bé el periodista no hi era o que no s'ha llegit el llibre. O cap de les dues. I he rigut. Només després de la transcripció de les cintes ho sabreu).


2 comentaris:

Astre ha dit...

Distingit Albert,
comparteixo amb vós la tristesa per la manca de lligam entre la fertilíssima cultura nacional vençuda el 39 i l'ermot bleda, pallús i celtiberitzat que és actual "establishment", diguem-ne, cultural,
Ben garbellat, sembla que la anomenada transició i la improvable post-transició no han estat més que un aprofundiment de la desfeta. De l'exili n'han tornat força persones, però gairebé cap idea.
Rebeu una cordial salutació.

Albert Benzekry i Arimon ha dit...

Benvolgut astre intercomarcal:
sigueu benvingut a la sega puix hi ha camp per córrer a lloure i a pleret. Us agraeixo la confiança i l'agudesa del vostre comentari, que subscric al punt i coma.
Salutacions terrenals, i que el pleniluni us inspiri i acompanyi allí on campeu.