dimarts, 18 de novembre de 2008

Paper de vidre

L’esplèndida revista electrònica Paper de vidre ha arribat als 50 números. Per celebrar-ho ha elaborat una edició especial on reediten l’entrevista que Mercè Ibarz féu a Joan Sales el 1980 i que acabà publicant-se a L’Avenç, després d’atzars diversos, quatre anys més tard. Ara, Ibarz l’acompanya amb un pròleg retrospectiu, just quan fa vint-i-cinc anys de la mort de l’escriptor i cap del Club Editor. Figura reconeguda però poc valorada –sospito que incòmode i encara estigmatitzada per la seva conversió al catolicisme–, Sales desgrana i apunta algunes de les línies del seu pensament i mostra el desengany sofert davant determinades evolucions. No em costa gens imaginar-lo al costat de Josep Benet polemitzant amb els corifeus oficials de la “memòria històrica”. Vet aquí un tast sobre tres temes. La resta, a la revista (subscriviu-vos-hi!).


Sobre “Incerta Glòria”

“Em vaig proposar de fer un testimoni verídic del que hi havia viscut, contra la mentida del negre –els falangistes– i també la del roig –els falangistes primer i els comunistes després–, i això m'ha fet rebre més patacades dels vençuts que dels vencedors... L'any 56, el règim franquista la va rebutjar al·legant immoralisme religiós (ja ho veu, jo!) i vaig recórrer al bisbat de Barcelona, on em van donar el nihil obstat, així va aparèixer la primera edició, per bé que no pas sencera. Sencera la vaig veure publicada per primer cop l'any 62, però en francès.” (I afegeixo: en aquesta edició hi tingueren un paper decisiu Juan Goytisolo i Josep Palau i Fabre. Algun dia també haurà de publicar-se la interessantíssima correspondència entre Sales i l’Alquimista).


Sobre el comunisme

“Del comunisme, no en puc dir cap mal, ja que en el PCC –català, que si no ho hagués estat, jo no hi hauria pas entrat–, hi vaig conèixer la meva dona. Vaig ser comunista durant tres anys i ho vaig deixar quan el partit, a través d'en Maurin, va anar perdent el seu caràcter català, a més, el marxisme aviat em va començar a semblar una filosofia de mires molt curtes, no m'explicava allò que jo volia saber, qui som i on anem, respostes per a les quals no serveixen de res les explicacions basades en causes econòmiques.”


Sobre editar poesia

“Vaig editar la poesia de Màrius Torres, per a mi, juntament amb Salvat-Papasseit, el més gran poeta català d'aquest segle. Aquell va ser el darrer acte de mecenatge d'en Cambó. No és que jo no editi poesia, és que des del principi ens vam proposar editar novel·la perquè precisament els franquistes ho volien impedir i perquè és l'única manera de fer una literatura contemporània nacional. Sempre he tingut clar que la literatura catalana, com la mateixa llengua, no pot ser una literatura regional. A més, i responent a la segona part de la seva pregunta, en novel·la hi ha una tradició que hi permet el fàcil accés de la llengua parlada. No és aquest el cas de la poesia, molt afectada en aquest sentit per la trigança històrica de la normalització feta per Fabra. Trigança que va impedir en el seu moment l'existència d'una poesia romàntica ben feta (en aquesta poesia és imprescindible el llenguatge natural, el retòric la malmet) i aquesta absència ha condicionat molt, juntament amb la guerra, la poesia catalana posterior. Particularment no he escrit mai, ni en poesia ni en novel·la, res que no pogués dir de paraula.”