dimecres, 5 de novembre de 2008

"Qüentu xino" de tardor

Thubten Wangchen vesteix la indumentària típica dels monjos tibetans. Faci fred o calor. T’estreny amb les dues mans quan et saluda i et mira fix als ulls amb un somriure que diries perpetu. És el director de la casa del Tibet de Barcelona i ha vingut a explicar-nos la situació del país després dels jocs olímpics de Pequín. Què en sabem del Tibet? No res més enllà d’algun còmic de Tintín, dels llibres de Lobsang Rampa, o de la projecció internacional que la causa tibetana troba en algun actor.

Més de dos milions de quilòmetres quadrats d'extensió (el triple de l’estat espanyol) per sobre dels tres i quatre mil metres i amb uns quinze milions d’habitants, dels quals només sis són tibetans. Rius, boscos, natura verge. Urani, metalls preciosos, reserves de carbó i petroli. I els xinesos, com una taca, des del 1949. Wangchen explica que en la revolució de 1959 li van matar la mare. Ell era petit, tenia uns quatre anys, i quedà amb el pare i germans. Emigraren (s’exiliaren), com milers de tibetans, a Katmandú, Nepal, i després a l'Índia, seguint els passos del catorzè Dalai Lama, l’autoritat política i espiritual d’un Tibet que era república independent des del 1912. Al nord de l’Índia, a Dharmsala, hi ha el govern a l’exili, hi ha també el Dalai Lama. El venerable Thubten Wangchen fa molts anys que no pot anar al Tibet però es dedica a difondre’n la problemàtica i a denunciar el règim despòtic comunista xinès allí on el criden. No hi va des de que el detingueren per dur a sobre una fotografia del Dalai Lama, fet considerat delicte, per la qual cosa el condemnaren a mort. El fet de saber, els serveis secrets xinesos, les seves connexions, el salvà de l’execució i fou expulsat del país. Altres tibetans, diu, no tenen la mateixa sort.

El règim xinès atorgà al Tibet un estatus autonòmic a partir del 1965, buit de contingut, sense marge de maniobra. La condició xinesa per negociar-lo fou la renúncia a la independència que els havien arrabassat, però des d'aleshores, en cap reunió, les delegacions tibetanes han aconseguit res. No tenen armes, cap exèrcit, cap posició de força. Wangchen diu que el seu pitjor aliat és el "made in China" que s'estén arreu del món i no s'està d'alertar la colonització econòmica "low cost" xinesa que ja ha arribat a casa nostra i que li causa els mateixos interrogants i perplexitats que, per exemple, a qualsevol botiguer de l'Eixample. I a veure qui li diu demagog.

El comunisme xinès, explica, ha construït carreteres i ferrocarrils que entren al Tibet. Per les valls dels rius en surten tones de fusta. Per tren i carretera hi entren centenars de milers de xinesos que colonitzen les seves terres. Hi ha espai, és clar, però les condicions són dures. Els xinesos que hi van cobren més i qualsevol menestral titulat desplaça del seu lloc de treball a un tibetà.

Wangchen explica que no hi ha hagut cap canvi després dels jocs olímpics, que els xinesos "són una escola de paciència". La posició del Dalai Lama és continuar dialogant, apostar per una convivència autonòmica. Però a l'interior del Tibet i a l'exili hi ha veus joves que reclamen la independència com a única sortida viable que garantiria la pervivència de la cultura i poble tibetà. La seva llengua no té cap grau de protecció ni reconeixement. El Dalai Lama es vol retirar del primer pla polític i dedicar-se als afers espirituals, per això els tibetans tenen organitzat un govern a l’exili, amb primer ministre i ministres, preparats per entrar en l’escena política i convertir-se en interlocutors amb el govern xinès.

Thubten Wangchen acaba moltes de les seves frases amb una rialla curta i franca. De tant en tant amaga els braços sota la túnica. De seguida els torna a treure. És tot expressivitat. "Sóc monjo, però també sóc persona, no cap Déu". La seva espiritualitat impregna el discurs. "Volem viure en harmonia amb el medi i les persones. No necessitem per res l’urani de les muntanyes. Estimem tothom". M’impressiona la bondat i senzillesa del discurs, la franquesa de la seva persona; commou i tot. Camí de casa, Passeig avall de nit, pelat de fred, penso que potser és pel dia que has tingut, pel canvi d’hora, per aquest cony de dies de moniatos i castanyes, un qüentu xino de tardor estranya que t’agafa amb pas canviat...