dissabte, 13 de desembre de 2008

Cap a Vic

Acompanyem en Josep-Francesc Delgado a la presentació del seu llibre Nima el Xerpa a la llibreria vigatana Muntanya de Llibres, especialitzada en muntanya i viatges, situada al molt vigatà carrer de Jacint Verdaguer, el que puja directe de l’estació de trens fins a les voltes de la plaça Major.

En Josep-Francesc és un dels autors més importants i solvents que tenim a la literatura catalana en aquesta franja que s’ha convingut a anomenar literatura juvenil. Fart dels abusos editorials a què era sotmès, ja fa quasi un any que va decidir aparcar la seva dilatada activitat docent per crear la seva pròpia
editorial i controlar tot el procés de ben a prop, no tant per no haver de sentir-se diguem-ne estafat a l’hora de rendir comptes anuals –que també–, sinó, sobretot, per poder dedicar més temps al seguiment –que és tant com dir la vida– i promoció dels llibres que edita. És així que en Josep-Francesc s’espavila per organitzar visites a llibreries i xerrades amb alumnes d’instituts d’arreu per parlar de la literatura que li agrada i escriu. La seva tossuderia ja va donant els seus fruits i els llibres del Roure de can Roca –que també es tradueixen al castellà– ja li han arribat fins a sudamèrica.

Bé, a la presentació d’ahir divendres érem cinc persones. Ell, l’Anna –la presentadora–, en Xevi Cortacans –ànima de la llibreria– i la típica senyora-vigatana-amb-cara-de-fred-permanent que va marxar abans d’hora. Doncs vam fer una mica de tertúlia improvisada, vet aquí. En Josep-Francesc ens va explicar alguns dels seus viatges a l’Himàlaia, a la zona del Nepal, durant els anys vuitanta i noranta, formant part de diverses expedicions, entre les quals la de l’Everest 88. De tots aquests viatges n’ha escrit llibres com Nima el Xerpa, Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent o Sota el signe de Durga, llibres, tots, inspirats en personatges reals que en Josep-Francesc ha conegut i que ens parlen, a més a més, de la cultura de la zona, fruit de les vivències i convivències que propicien els viatges. L’acumulació d’informacions i dades recopilades per en Josep-Francesc durant més de vint anys aviat donaran un nou fruit, ens va avançar. Es tractarà d’una novel·la sobre el ieti, aquest ésser entre mitològic i llegendari, l’imaginari del qual s’estén per tota la serralada de l’Himàlaia, des de Buthan fins al Tibet, passant pel Nepal o el nord del Paquistan. A mi, que no m’agrada gaire viatjar, la imaginació se me n’hi anava, potser perquè la muntanya sempre m’ha cridat. Vam comentar, també, el descrèdit que pateix la literatura anomenada de muntanya, potser relacionada, encara, amb reminiscències de la novel·la rural i modernista que just fa cent anys arrasava. Solitud o Els sots feréstecs, per exemple, van ser títols esmentats. En Xevi, amatent, ens parlà d’una col·lecció fallida de Garsineu Edicions, que només arribà als tres títols de novel·la i que ens va mostrar en una lleixa. Fins i tot ens ensenyà algun altre llibre que tenia des que va obrir la llibreria el 2004.

M’alegrà trobar, entre d’altres llibres, Els llamps de “La Maleïda”, en una col·lecció de Cossetània que desconeixia i que jo només tinc en facsímil. Aquesta obra és un clàssic de l’excursionisme català escrita per un altre clàssic, mossèn Jaume Oliveras (La Garriga, 1877 - Barcelona, 1957). Fou publicada a Barcelona el 1918 per Lluís Gili i narra “la tràgica ascensió al Pic d’Aneto, realitzada el 27 de juliol de 1916, en la que moriren del llamp l’excursionista Adolf Blas i el guia Josep Sayó”. Oliveras, que al llarg de la seva vida va pujar a l’Aneto unes trenta vegades, la darrera l’agost del 1949, quan ja comptava 72 anys d’edat, també anava en aquesta desgraciada expedició. Ens diu, al pròleg: “També hi ha, en aquestes pàgines, una nota de germanor que no passarà pas desapercebuda als que tinguin la paciència de llegir-nos. El no abandonar mai el company en els moments de perill, el donar, si cal, la vida per ell, és considerat com una acció heroica a la terra baixa; mes, en pujant per les altures, s’enlairen també els sentiments nobles, el vil egoisme no lliga ja les nostres facultats i l’acte heroic passa a ésser normal i ordinari. Les ascensions a la muntanya no són, doncs, un sport vulgar, sinó un exercici eminentment educatiu, ennoblidor dels sentiments de l’home”. Exactament el que proposa la literatura d’en Josep-Francesc Delgado.

A la sortida, després d’acomiadar-nos, vaig voler dur l’Anna a sopar a ca l’U. Burro de mi, no ho vaig saber trobar, perquè jo encara recordava la fonda a la rambla de l’Hospital, ben a prop de la Jazz Cava, i el meu pare em diu avui on vas, que en fot d’anys que no hi és allà. Burro. I era i és ben a prop, al carrer de la Riera
, un parell de paral·lels més enllà. I és clar, com que a les deu tocades jo ja fa estona que he fet la digestió, la gana apretava i el fred més, ens entaforàrem en un breu restaurantet del carrer Bisbe Morgades, breu per petit i perquè només serveixen això que en diuen mitges racions (“sabeu com va? Nosaltres en recomanem unes tres per cap”). Burro.
.
Passada la mitja nit, caminant per les voltes desertes de la plaça Major, agullonats pel fred, mentre l’Anna és al caixer, vénen un home i una dona. Ell va vestit amb un abric negre, de coll alt, llarg. Cabells blancs. Creuem una mirada que s’allarga uns tres segons. Massa. Com que l’inquireixo, ell, de seguit, sense deixar de caminar cap a mi, dreça una mica el cap, no exactament desafiant però sí amb un deix d'altivesa mal dissimulat, i apartem mirada quan l’angle de visió i la torcedura de coll just haguessin violentat l’escena i propiciat, qui ho sap, l’inici d’un diàleg o el balbuceig d'un monòleg. Ara el reconec, home. És l'Anglada. Burro.
.