dimecres, 10 de desembre de 2008

El vent entre l'herbam

Algunes veus amigues em renyen amablement perquè tinc el bloc una mica abandonat, i no els falta raó. Jo em pensava que un retir discret, motivat per qui-sap-lo, també comportaria el silenci còmplice de qui hi treu el cap de tant en tant, però aquestes lleus admonicions, aquests retrets afalagadors, em posen sobre avís de quin era el propòsit que em plantejava quan m'hi vaig posar. Ara que hi he entrat de nou, després d'uns dies de letàrgia, me n'adono de l'herbam que hi creix quan fa dies que no hi sego. "Les paraules ens tornen / en nosaltres: ens parlen / amb desig i en memòria", diuen els versos d'un llibre que fa setmanes que estic llegint i rellegint abans de pensar si sóc capaç d'escriure'n alguna cosa. Perquè, al capdavall, posar-se a escriure bé ha de ser això, pegar un crit i esperar-ne un ressò que a vegades ve dels altres en forma d'admonició carinyosa si (no) et llegeixen, però que d'altres vegades sols és un ressò que neix dins teu, del fons de la caixa toràcica dels abecedaris que maldestrement projectes al paper o a la pantalla quan els tornes a llegir al cap d'un temps. Ben igual ha d'ocórrer, em penso ara, amb aquell vent acanalat que, baixant per la torrentera de Vallcàrquera, entre els canyissars de la riera del Figaró, encara duu, els dies de tempesta, la música agredolça de l'orquestrina dels germans Xeles de la Garriga, que diu Sindreu que s'hi perderen qui sap quan una nit de maltempsada baixant per les soledats obagues del Tagamanent.
.

1 comentari:

Avi Quim i Quim fill ha dit...

No està bé deixar-nos penjats sense mots segats durant tant de temps. Espero que no es repeteixi. Teníem mono.