dijous, 11 de desembre de 2008

Martí Sunyol, farmacèutic i humanista


Avui fa just una setmana que a la Garriga vam homenatjar un dels homes que honoren un poble i un país amb el seu treball constant i generós. Homes –“persones il·lustres”, que ara en diu l’ajuntament en el reglament d’honors i distincions, emprant una expressió certament desafortunada– que amb tota probabilitat mai no sortiran als llibres d’història però sense els quals la història del país no hauria fressat els camins que sabem. Tots en coneixem algun, d’aquests homenots. Jo també tinc la sort de conèixer-lo i el privilegi d’haver col·laborat amb ell en algunes iniciatives de caire cultural. M’honorà poder participar en l’acte i llegir-li una carta de Nadal, perquè en Martí, per si no ho sabíeu, cada any, des del 1956, ha escrit una nadala als seus amics, i enguany ha arribat l’hora de recollir-les en un llibre i presentar-les públicament. No sé el número d’exemplars que l’editorial Nel·la va imprimir, però ja s’han esgotat. Tampoc sé si alegrar-me’n o lamentar-ho, però el cas és que bé se n’haurà de fer una prompta reedició. Transcric la carta esmentada, escrita des d’una admiració sincera per la feina feta per en Martí, però també des de l’agraïment per haver-me permès freqüentar la seva amistat i calidesa en uns termes que no em són fàcils de ponderar. Aquí va la carta, potser molt més explícita que aquesta introducció apressada.

Carta oberta de Nadal a Martí Sunyol

Benvolgut Martí, ja ho veus, això quasi se’ns escapa de les mans... Nosaltres només volíem fer-te una mica de festa, celebrar el teu nou llibre, però mira, en aquest poble, a vegades, les coses més simples, les idees més senzilles, s’acaben embolicant i, no saps com, tot és un Santcristo gros que tampoc saps massa bé com agafar. No és el cas. Però què t’he dir que no sàpigues?

Ara feia uns quants dies que no ens vèiem, que no parlàvem. A vegades per culpa teva, la majoria –és veritat– per culpa meva, ja saps, coses d’aquelles que fan bullir l’olla en la qual tu hi has posat i hi poses molt de tall.

Perquè, digues-nos una cosa, Martí: a més a més d’aspirines i cataplasmes, quantes receptes culturals, al llarg dels anys, no deus haver preparat al recambró de la farmàcia? Alguna vegada he pensat –i estic segur que tu també– que la cultura hauria d’estar inclosa en el sistema de la seguretat social, no et sembla? I així com es recepten xarops i pastilles també es podrien receptar obres de teatre, pel·lícules, exposicions, conferències... T’imagines? “Sunyol. Farmàcia Cultural”. Pastilles de poesia, xarops musicals, pomades que són pintures, dentífrics que fan parlar millor i sense faltes i, fins i tot, preservatius contra l’estupidesa... No em negaràs que seria divertit...

Jo encara t’hi veig, a la farmàcia cultural, quan a vegades hi entro. I no pas per la cara de salut que pugui fer –que és tota mentida–, el cas és que moltes vegades les noies m’endevinaven les intencions i preguntaven: “Que véns a veure el senyor Sunyol?”. O la Lali: “Que véns a veure el pare?” “Passa, passa...”. I jo, que si hi ha gent, passo amb certa vergonya...

I entro i et veig encara darrera la taula plena de papers, assegut a la butaca, amb la bata blanca d’apotecari, immaculada, cavil·lant alguna formula, algun article, i parlem breument de tot i de res fins que sorgeix la pregunta: “I què? Què hem de fer?”.

I aleshores calles, i amb un gest que és molt teu però que tu ignores, acotes una mica el cap, i vas assentint, i mires fit, les mans entrellaçades sobre la taula, i aleshores ets un quadre, ets un resum sunyolià, un quadre sinòptic amb moltes ramificacions, amb fils que arriben lluny, molt lluny, i jo només en sé i en veig alguns que arriben fins quan jo era petit i tu em donaves, a la farmàcia, aquells caramelets de colors, quadrats, de gelatina ensucrada (que ara ja no sé si se’n fan... o és que no me’n dónes) i que a mi m’ho curaven tot...

Martí, jo no sé si les teves patilles són prussianes o austrohongareses, francament. No sé veure res de tu que em recordi el centre d’Europa, res que vingui del fred, on realment fa fred, vull dir, i on diuen que mai no tanquen les neveres. Més aviat diria que tenen un aire british, d’un dandisme vague i mediterrani, estilitzades com un sonet carnerià, potser de doctor Watson noucentista, més procliu a la llum i a la calidesa que no pas a les volves de neu i a certa atmosfera boirosa i dickensiana; en fi, un aire que s’adiu més amb la teva col·lecció d’armilles, corbates, jerseis i americanes. Les teves patilles són part de l’argument i són el marc d’aquest quadre que ets i et comentava...

Perquè hi ha gent, Martí, que en mirar-vos sou paisatge, i els altres, en vosaltres, hi veiem tot de panoràmiques, perquè n’heu fet, de la vida, una invocació a l’art i a l’amistat: una simfonia, una exposició, una novel·la, un poema, i allà on aneu feu convit generós a la contemplació d’aquest fris de colors que us pertany a vosaltres, que ens interroga a nosaltres, que ens comunica a tots plegats.

Hi ha gent, Martí, que sou punt d’encontre i alhora punt de fuga. Que ets punt d’encontre, a la Garriga ja fa més de 50 anys que ho sabem, i avui, d’alguna manera, volem celebrar amb tu, tots junts, aquestes (diguem-ne) noces d’or una mica repicades. Dic cinquanta anys i a mi m’agafa vertigen, de veritat. En qualsevol dels casos, són molts anys. Malgrat el vernís d’historiador, si no fos perquè hi ha testimonis que en guarden memòria, a vegades diria que tot és una recreació teatral, un invent, una ficció, l’argument d’un film que ens han passat massa vegades.

I durant tot aquest temps, Martí, tu hi has sigut, formant part dels crèdits d’aquesta pel·lícula garriguenca col·lectiva. Protagonista, secundari o figurant. Guionista, productor o tramoista. Has estat testimoni i part activa, implicada. Comprometre’s públicament, ja ho saps, és, quasi sempre, un signe de civisme obert des de molts fronts. I tu hi has bregat en tots. I fort. En alguns pocs ha estat com picar ferro fred, però en d’altres molts l’alegria ha compensat de llarg l’esforç invertit. Ja ens vagarà, aquesta nit, d’enumerar-ho, si és que cal.

Dic cinquanta anys, Martí, i em torna a venir vertigen. Més de mig segle, te n’adones? Suposo que sí. Tu ja saps que viure, sobretot, consisteix a viure distretament, sense adonar-te’n, i de cop tenir aquests rodaments. Que no te’n vingui cap si ara et pregunto si recordes aquella antologia universitària del 49 en la qual hi vas publicar uns poemes junt amb els teus amics Espinàs, Garrabou, Manent, Cassasas o Vergés, entre d’altres.

“Martí Sunyol té una imatgeria poderosa però encara molt desordenada”, diria poc després Joan Triadú, des de la revista Ariel, el juny de 1950. Però no era desordenada, ara ho sabem, passava que aleshores ja jugaves a despistar i a distreure, ja volies ser un punt de fuga abans que punt d’encontre. La Garriga, per tu, no existia, encara, però t’hi preparaves secretament i amb discreció, com t’agrada fer les coses.

Tot el que va venir després, Martí, ho has deixat escrit. Els teus llibres sobre la Garriga, contes, novel·les, articles, la poesia –encara inèdita, i això ho haurem d’arreglar–, unes memòries enllestides i el recull de nadales que just avui ens regales.

Nosaltres també et volem regalar una nadala, Martí, una nadala a moltes veus, a no sé quantes veus que ens hem trobat aquí, una nadala que és aquesta festa d’avui, en aquest teatre –i mira quina casualitat més bonica– aixecat l’any que tu naixies. Enguany no caldrà que caminis sol pel Passeig per inspirar-te en cap nadala. Quan s’acabi la festa serem molts els que t’acompanyarem Passeig amunt, Passeig avall; a passeig on calgui.

“Vosaltres comenceu a tenir quelcom a les mans que us puja d’una força increïble”, deia en Triadú, fa més de mig segle, a una colla de jovent que escrivíeu versos. Avui, Martí, ens agradaria saber tornar-te una petita part d’aquella força, embolicada d’agraïment i admiració pel teu bon fer compromès i generós. No una força bruta, sinó una força delicada, la mateixa força que has proposat i exercit tants anys amb la raó tossuda dels fets i les paraules.

Que el teu homenatge sigui, també, si ens ho permets, un autohomenatge que es fa el poble de la Garriga a si mateix, orgullós i cofoi de tenir-te. Un massatge col·lectiu al coll i cervicals per desentumir-nos els nervis acumulats i fer córrer les emocions reprimides o encallades. De vegades es congrien sobtades unanimitats, i fa bo d’aprofitar-les, tan estranyes com són. Ja ens ho diu el refranyer: “Qui sembra vents recull tempestats, però qui s’acosta a en Martí Sunyol en recull amistats.”

Martí Sunyol i Genís, nascut a Vilassar de Mar el 1926, comarca maresmenca, fill d’en Víctor i la Montserrat, casat amb la Julieta Busquets i Galera, trasplantat a la Garriga el 1956, farmacèutic, humanista, pare de tres fills, avi savi de sis néts, escriptor de verb preciós i patilla precisa, quedes investit, revestit i transvestit, avui, diada de santa Bàrbara “quan trona”, dijous 4 de desembre de 2008, pels teus serveis prestats al poble i al país, pel llegat que deixes, per l’exemple que dónes, per l’amistat que regales i pregones a doll i a granel, cavaller de la legió d’honor de la il·lustre Universitat de la Garriga.

Que per molts anys, amic Martí, te’n puguem fer memòria i ens ho puguis retreure.
.