divendres, 19 de desembre de 2008

Nadal anglès

L'historiador Ferran Soldevila va viure a Anglaterra entre els anys 1926 i 1928, quan treballà al lectorat d'espanyol de la Universitat de Liverpool. D'aquesta estada en sorgí un llibret deliciós, les "Hores angleses", que no es publicaria fins el 1938 dins la col·lecció Autors Catalans editada per la Institució de les Lletres Catalanes. Alguns dels escrits que hi figuren ja aparegueren a la revista Mirador i al diari La Publicitat però la majoria només quedaren esbossats en llibretes de notes. La redacció de la Història de Catalunya, per a l'Editorial Alpha, prioritzà el redactat final del llibre i és així que al cap de deu anys la pogué enllestir. És sobrer ponderar la vàlua literària dels escrits de Soldevila, un prosista excel·lent com pot comprovar qui s'acosti, per exemple, als seus dietaris, editats recentment per 3 i 4, per citar només uns volums a l'abast. Però l'obra literària de Soldevila també abasta el teatre, la novel·la i la poesia. També recentment li han estat dedicats dos estudis monogràfics que redimensionen, més encara, la importància de Soldevila dins la historiografia catalana contemporània. Vet aquí el text proposat:
.
25 de desembre de 1928
Cel gris perla damunt les teulades molles amb qualitats de pell de foca. Borrallons de neu, isolats, giravoltant dins el ventijol glaçat. Boirina blavissa esfumant les arbredes nues. Tot dins un gran silenci dominical (“Plana un gran silenci damunt tot Anglaterra”, m’havien anunciat.) I, de sobte, a mig matí, un joiós i cristal·lí concert de campanes.
De la casa del costat, a través de la paret, m’arriba, estones ha, el parloteig d’unes criatures. Llur primera mirada, en despertar-se, haurà estat cap al capçal del llit. Anit, segons el costum, hi van deixar penjada una mitja –una mitja de la mamà perquè hi cabessin més coses– i, durant la nit, sant Nicolau (Santa Claus) l’ha omplerta de petits presents agradables: joguines, confits, fruites, mitjonets que contenen així mateix altres joguines i llaminadures.
Els grans també han tingut llurs presents. Tothom, parents i amics, se’n fa o se n’envia. Llur vàlua és sovint escassa, però és colpidor de veure l’extensió que aquest intercanvi de presents arriba a prendre. Hi ha després, per a tothom, grans i xics, l’arbre de Nadal, amb els penjolls i les candeletes multicolors, amb lfocs de neu de cotó fluix, i amb banderetes angleses on llu la llegenda: “Sant Jordi per la gaia Anglaterra”.
Flors i esqueixos de grèvol adornen una mica el menjador. No manquen, çà i llà, esqueixos de vesc sota els quals besar i ésser besat, perquè a Anglaterra el dret a la besada sota el vesc no és com en altres països un dret exclusivament masculí. No és tampoc sempre completament gratuït: el costum no ha desaparegut encara completament que aquell o aquella qui bessa faci un present a aquella o aquell qui és besat. Hi ha senyora que, recordant els seus bells dies us informa que en un sol Nadal li van haver de regalar mitja dotzena de parells de guants.
Les cerimònies religioses ocupen bona part del matí. La comunió de Nadal és en la religió anglicana una de les més importants. Una altra part del matí és ocupada en algunes cases pels preparatius del dinar solemne –sols en la més alta societat la solemnitat és al vespre. En formen la base el gall dindi o l’oca, ben farcits i especiats, i el púding. Val a dir, però, que, des dels temps de Dickens, l’oca ha hagut de cedir en gran part el lloc al gall dindi en la taula nadalenca.
Aquest dia, a Anglaterra, sembla que ningú, ni els més pobres, no manca de menges suculentes. Hi ha associacions que recapten diners per a Nadal, i que, amb les quantitats recaptades, compren aviram per als pobres. En els mercats, oques i galls dindis formen amples i altes rastelleres. En el St. John’s Market de Liverpool arriben fins a mig aire del vast cobert. La multitud circula entre embans d’aviram, morta, pelada i presta per a anar a la cassola. Circula sense precipitació ni empentes, i sobretot sense cridòria. Escolteu. Les converses, àdhuc amb els venedors –i les venedores– són tingudes en un to normal, és a dir, a mitja veu; i venedors i venedores, per a anunciar llur mercaderia, no criden: parlen en veu alta.
És impressionant. Però encara ho és molt més una altra cosa. Mireu. Ací la rastellera de galls i oques sofreix un parèntesi. Una altra rastellera la substitueix: corones i creus i rams per a ésser portats als morts en aquests dies solemnes i recollits.
Produeix un efecte estrany de veure, enmig de l’abundor pantagruèlica, aquestes flors destinades a marcir-se o a glaçar-se damunt de les tombes. Un efecte de primer antuvi grotesc i penós, però després confortant, de tèbia convivència: un efecte semblant al que us produeix, en tornar d’un enterrament sota la boira o el vent de la hivernada anglesa, entrar a la casa mortuòria i asseure-us vora el foc, al voltant de la taula abundosament parada. El contrast, per al qui no hi està acostumat, resulta excessivament violent: la impressió primera és com de profanació. Però, de mica en mica, veient tothom esforçar-se a prendre expressió serena, veient la mestressa de la casa fer els honors als invitats i iniciant àdhuc algun somriure amb els ulls enrogits, sentint les converses néixer tímidament, i a poc a poc esdevenir normals, us sembla comprendre que en aquest curiós homenatge al mort, en aquesta immediata represa de la vida en un dels seus aspectes essencials, hi ha al mateix temps alguna cosa d’alliçonadorament vital per als qui resten i com un gatge de perdurança entre ells per al qui acaba de partir. Sentiu que aquell que fa un moment heu deixat en el sot pregon i humit no se separarà massa de la vida quotidiana d’aquells qui ara, al voltant de la taula, l’associen a aquest àpat funerari.
Per això no és estrany que les diades nadalenques, ultra el caràcter religiós, familiar i gastronòmic que tenen en altres indrets, tingui ací el caràcter de diades dels morts. I ben mirat és escaient: perquè un Nadal, una naixença, ¿no té la virtut d’acostar amb puixança el record dels absents?
Tot plegat posa un vel d’entendriment en les ànimes, i sentiu que vosaltres, estrangers, pel sol fet d’haver passat el Nadal entre ells, heu avançat en la intimitat dels qui us volten.
.

1 comentari:

Avi Quim i Quim fill ha dit...

Les Hores Angleses són sensacionals, però de tu esperem, tard o d´hora, les Hores Garriguenques.