dilluns, 28 de gener de 2008

No mossegar-se la llengua

De les moltes tupinades que fins ara ha fet i dit qui dirigeix els designis de la conselleria d’Educació –que si la sisena hora de castellà, que si els nens d’Olot, que si ara trec hores de llengua, que si l’educació pel zapaterisme i la ciutadania–, crec que cal salvar-ne dos aspectes. De primer, el determini morigerat amb el qual es reafirma que l’ensenyament, a Catalunya, es fa només amb una sola llengua vehicular, la pròpia, la catalana. Davant l’escomesa nacionalista espanyola –tampoc aliena a l’esquerra oficial–, que és la veritable crosta que allí i aquí supura purulenta, fa somriure i bo de veure l’adopció de l’expressió pujoliana d’“un sol poble” en boca del susdit conseller.

Segonament, l’impuls que en proves pilot la Conselleria vol donar a les anomenades aules d’acollida transitòria –a Reus i Vic, ciutats encantades de la vida– per atendre l’alumnat estranger que s’incorpora durant el curs, mesura, lògicament, durament criticada per “segregacionista” per ments obtuses i meselles que creuen que nois i noies ja arriben a ca nostra recitant en vers els pronoms febles. Aquests alumnes no estan en condicions, encara, d’incorporar-se amb garanties elementals a l’aula que els pertoca. Sé de què parlo, i cal recolzar una mesura que els estalviarà els neguits i angoixes propis de qui sobtadament es troba en una aula on no entén res del que s’hi diu.

En paral·lel a la meritòria tasca que duen a terme els equips docents d’arreu per fer front a l’allau de nous alumnes i garantir la qualitat de l’ensenyament públic i privat, cal ressenyar, també, l’esforç que en forma de voluntarisme sorgeix d’iniciatives socials, per exemple el Voluntariat per la Llengua. A la nostra comarca, coordinat pel Consorci per a la Normalització Lingüística, i amb el suport de diferents col·lectius i entitats com Òmnium Cultural, és una iniciativa que durant el 2007 ha estat present en 16 poblacions i ha aparellat 235 persones –l’aprenent i el voluntari– de les nacionalitats i llengües més impensades. És més, des de l’inici del programa el març de 2004 s’han format al Vallès més de 1.500 parelles. No és poca cosa.

Implementar i no pas boicotejar socialment, ni que sigui amb candidesa, l’esforç que l’escola i agents socials fan en favor de la llengua catalana en una societat cada volta més multilingüe, no hauria de ser cap actitud lloable en si mateixa, ben al contrari, sinó un signe de normalitat enfront d’una anormalitat. No enverinar-se, ni mossegar-se la llengua, no fos cas, com deia aquell poeta, que, malgrat les crostes, ens acabessin sagnant les paraules.


(Publicat a l'edició d'avui de El 9 Nou)

dijous, 17 de gener de 2008

Des del finestral

Des del finestral del menjador, a l'hora de dinar,
vèiem sempre la teulada veïna. Va ser un dia ventós,
i en volaren un parell de teules cantoneres arrencades pel mal vent.
Durant un temps sols quedà la ferida grisa del ciment,
un buit provisional que les mans destres d'un paleta van saber cicatritzar.
Hi ha elements d'una casa que per molt volàtils són fungibles,
o que de tan senzills són essencials per poder-la pensar:
el color d'una paret, la fusta de la porta, una balconada vegetal.
D'altres són com parets mestres, basta un cop sec per cruiar
l'edifici que amb esmerada habitud havien après de sostenir:
el plec de la roba, l'olor d'un sofregit, passar una escombra.
Elements com un plànol amb les venes dibuixades,
escomesa de llum que s'apaga de cop -per un tro, per un llamp-,
que s'apaga de cop. Com la vida que hi corria és regolfada pel mal vent,
com el vol de les teules quan et deixa nu i al ras d'un gèlid hivernal.

dimarts, 15 de gener de 2008

Aquests dies així

Aquests dies així, més em valdria
perdre'm dins la mar gran.
Abans de fer-ho,
deixar ben net d'imatges i alenades
el mirall on m'afait. La meva cambra,
ben oberta a orejar-se.
Totes les veus, ventades.
Sols llavors partir
i, en ser lluny, quan ja ningú em destriï,
envejar, sense planys, la benaurança
d'aquell que, a algun lloc, mor
a l'hora exacte quan calia fer-ho
per mantenir intocada
l'harmonia del món.

Miquel Àngel Riera, Llibre de benaventurances

divendres, 4 de gener de 2008

Com una vànova de llum

Ara que els ninots vermells ja fugen acovardits per les balconades, ell ja fa dies que hi té posades les figures dels tres Reis d’Orient –perquè en aquest país sempre han estat d’Orient i no pas mags. Diu que allò que és màgic de veritat és la il·lusió que hi posem perquè sigui així, que els tres Reis, del cert, no tenen cap truc. Tot i això, encara li agrada sorprendre’s recordant com de petit, al poble de sa mare, el rei ros –que és el favorit– li sabia el nom i peripècies escolars. Ara se sorprèn que a plaça, ses Majestats, cada any, congreguin tant de públic, inclús republicans, cosmopolites, anticlericals, ateus i guerracivilistes, un elenc curiós de bigarrada diversitat que els Reis d’Orient resolen amb l’esvelta i elegant presència d’una negra Majestat de pigment autèntic, sense llustre de sabata.
Tot plegat, encara, el commou cosa de no dir. Ell sempre havia cregut que fer-se gran comportava certs blindatges contra determinats efluvis sentimentals que el temps –prudent i savi, però també despietat– s’encarrega de reconduir; que la vànova de llum que li embolcallava la infantesa s’esvaniria de sobte amb les veritats revelades de la vida. Amb el que no comptava, però, era amb la poca voluntat que al llarg dels anys ha abocat en tals pensaments, de manera que avui se sap molt més vulnerable i porós que mai, desvalgut davant dels embats que li plantegen maltempsades. Demà, potser, s’arribi a plaça, ben abrigat, però no prou per evitar que el fred li glaci l’ànima. La il·lusió nerviosa i el neguit que tenia en ser un marrec els reviurà en personetes que ell va riure i ser. Deixarà, com sempre, la balconada un dit oberta i, al terrat, tres plats amb galetes i vi bo. I es gitarà per intentar poder dormir una estona. De fa molts anys que no escriu cartes, no per res, sinó perquè diu que té de tot. Ben mirat, afegim, no és que tingui de tot, és que no li manca de res, que bé ha de ser prou diferent. I és en el valor d’aquesta diferència on s’acull enguany per fer excepció i demanar a ses Majestats d’Orient que, a canvi de no portar-li res, tampoc no se li emportin –si us plau i per favor– res del que més s’estima i vol. Que la vànova de llum no s’apagui i sigui guia per als tres Reis, garants com són d’un país de somni i fantasia que li manté inalterable l’harmonia d’aquest seu bellíssim, perfectible món.
(Publicat a El 9 Nou, 4-1-08)