divendres, 30 de gener de 2009

En la mort de Josep Maria Valls. (Fragments de memòria personal)

Vas perdent contacte amb molta gent. En alguns casos és llei de vida, en d’altres és la vida que imposa la seva llei. En els primers et distancies tu o ells, que poc hi fa. Pot ser per mil motius o, simplement, perquè el tram de vida que us féu coincidir un dia, en un espai, ja fa temps que esgotà el traç. En els segons, no cal més explicació.

.

En Josep Maria Valls podria haver estat, per edat, el meu pare. Era el sentinella perpetu de la secretaria de l’institut on vaig estudiar bup i cou –deu fer anys que no escrivia aquest parell de paraules–, i crec que ho era des del primer any que es va inaugurar. Alt, escardalenc i esprimatxat, amb barba i cabell blanc, ja el vèiem avi quan jo tenia catorze o quinze anys. Estar entre canalla –no érem més que això– li va infondre i mantenir la joventut. Intuïes, per comentaris que feia, que tenia opinió, que sabia coses –potser i tot hagués estat més bon professor que alguns que vam tenir i que, al contrari d’ell, estaven una mica infosos d’amargor–, però la conversa sempre hi era breu, qui sap ara si era timidesa, encara poca coneixença o un sentit mesurat de la prudència d’aquell home de figura venerable i perfil suau. Quan t’interpel·lava et mirava fix –tenia els ulls blaus–, amb un somrís mig esbossat, i assentia amb lleus cops de cap reiterats rítmicament. Reia baix, en Josep Maria, arronsant les espatlles, però sense estridències. Vés a saber, aleshores, què en pensava, de nosaltres.

.

En Josep Maria tenia una herboristeria de nom senzill, anomenada “Romaní”, i que ara ja és tancada perquè es diu que quasi tota l’illa s’enderroca i el carrer s’eixamplarà. A l’institut no gosava, però si entraves en aquella estança d’aromes benestants i atmosfera remeiera –jo hi comprava tronquets de regalèssia– sempre et preguntava que què tal, que com t’anava. O et donava una primícia intranscendent, potser relacionada amb el poble o l’institut, o amollava un comentari amb ribets d’actualitat perquè et veia fullejar els diaris i et calava.

.

A tercer de bup –segon terç dels anys vuitanta– ens va acompanyar de viatge a Madrid, perquè fins i tot en un viatge d’aquest tipus –fi de curs o de cicle o no recordo com se’n devia dir– es veu que els catalans encara hem de passar per allà. Hostal Persal, a la Plaza del Ángel, recordes, Josep Maria? A sota hi havia el Café Central, on deien que hi solia en Sabina. I la Plaza de Santa Ana, el Teatro Español, la calle Huertas, Recoletos, el Congrés dels Diputats, el Museu del Prado... Al Corte Inglés m’hi vaig comprar cassets de Sabina i de Battiato. Una nit –matinada, més aviat–, rematàrem la jornada i en lloc de retirar-nos a l’hostal vam calçar-nos perquè ens reptares a anar a córrer pels carrers humitejats del centre, d’asfalt brillant per la rosada que reflectia les llums de nit d’una ciutat que es despertava. Més jove que nosaltres, comandares la comparsa fugitiva de tres bojos que et seguien entre esbufegant i enriolats. Ens hauries d’haver vist amb els meus ulls, Josep Maria. Aquella calça curta i el nervi i múscul de les canyes que tu deies que eren cames. No recordo per on vam passar ni quanta estona, però allò fou de bo i de veres memorable...

.

L’endemà, l’autocar –era en Samblas?– ens dugué al Valle de los Caídos. No et vas voler quedar a dormir com altres, i si ara crec que vas venir és perquè només volies que veiéssim com et vas negar a baixar de l’autocar i visitar aquell conjunt indigne, bastit amb la vergonya d’un feixisme que ens va voler arrasar i on molts hi van deixar la pell. No sé si va ser aleshores que devia recordar aquell vers d’en Salvat que fa: “Escopiu a la closca pelada dels cretins!”, de “L’irradiador del port i les gavines”, llibre que segurament devíem llegir a Literatura catalana. Fos com fos, va ser aleshores, en aquell dia i lloc, que vaig expectorar el primer dels dos gargalls que compto fets sobre la tomba d’aquell criminal cretí de closca pelada i maleïda. Set o vuit anys més tard, en fer el servei a la “sierra” madrilenya, el “capitán” Peláez –un altre de closca pelada i amb un llepís discret de vernissatge cultural, tènue com l’oreig que pogués remoure un xic el cortinam tot blanc d’una cambra imaginària–, s’endugué al Valle tota la tropa uniformada de civil perquè admirés les escultures monumentals que el general infaust encarregà al pobre Juan de Ávalos –ell, que era un republicà extremeny amb carnet socialista!–. Et vaig recordar, Josep Maria, t’ho ben prometo. Vaig baixar de l’autocar i, diligent, aclarint narius i gargamella, de bell nou crec que vaig tornar a apuntar prou bé.

.

El record d’aquell viatge de fi de curs a Madrid ens quedà gravat ben viu a tots durant una bona temporada, potser durant uns anys. Fins l’evocàrem, després, amb tu, en un sopar, amb aquella patrulla nocturna de sonats. Més tard, el record s’anà esllanguint, com tot, com tots. Ens anàrem espaiant, pols entremig. Sempre deies que la nostra promoció havia estat bona, que els que ara pugen són una altra cosa, que si el tracte és diferent, que no es pot fer el mateix, que si ja són massa, etcètera, coses que només veieu els sentinelles d’institut que us dieu Valls i que sou de la Garriga. Sempre que escoltava Sabina –“Pongamos que hablo de Madrid”– recordava i recordo encara aquell viatge, aquella nit. De tard en tard ens vèiem pel poble, i aleshores, què fa aquest, què fa aquell, encara vas a córrer? Ballaves bé, per Festa Major, tothom ho veia. Déu n’hi dó com remenaves; jo no he sigut mai destre en aquestes coses. A mi dóna’m una pilota. I un dia, després de molts acumulats en mesos de no sentir el teu nom, em diuen que voltes per l’Índia –ves què hi fas, a l’Índia!–, que la salut potser et mandreja, que véns de tant en tant...

.

Sí, és ben veritat que perds contacte amb molta gent al llarg del temps; és llei de vida, i els records en són articles que no admeten cap esmena si no és llur evocació. Fem camins paral·lels durant una temporada, compartim espai, recorregut, anècdotes. Després, l’oblit o indiferència. O un fardell més.

.

Que estiguis bé on siguis, Josep Maria Valls, sentinella perpetu de l’institut, escardalenc, de perfil suau, de figura i barba blanca venerable. Que ballis molt, que corris molt. Allí on campis segur que faràs amics. Si avui jo et guardo aquest record agraït i emocionant –que em retorna als meus quinze, disset anys–, quin altre no han de celebrar les persones a qui has fet feliç la vida i honorat amb la teva amistat sincera i bonhomiosa al llarg dels anys? A reveure i gràcies, Josep Maria. El teu record, avui, com una herba remeiera, com un tany fresc i olorós de romaní entre uns llavis closos que mig esbossen un somrís.

.

1 comentari:

Príncep de les milotxes ha dit...

Moltes gràcies, Albert, per l'article i per haver-me presentat al Josep Maria. Haver retut homenatge a un home savi i bo et qualifica en gran manera. No has perdut ni el temps, ni la son; és un treball de sembra on no serem tu, ni jo, però d'altres, t'ho assegure que en recolliran.

Gràcies , de cor, per les teues paraules.