dimecres, 28 de gener de 2009

Jornades sobre Incerta glòria


Avui i ahir s’han celebrat a la Pedrera unes interessants jornades sobre Incerta glòria. La memòria històrica i les veritats de la novel·la, a partir de l'obra de Joan Sales, amb intervencions que ben segur hauran aportat elements originals per seguir analitzant-la i que hauran fet xalar d'allò més els exegetes. Em queda la recança, però, de no haver-hi pogut assistir. 
.
Des de la distància, doncs, em conformo amb assenyalar una dada que no sé si s’haurà posat de relleu –disculpeuo si ni tan sols és coneguda –excuseu-me'n. Al pròleg de la darrera edició, on Núria Folch repassa les vicissituds envitricollades de les successives edicions de la novel·la, diu que “la traducció francesa d’Incerta glòria va sortir a Gallimard el 1962, però s’havia posat en marxa quasi al mateix temps que la primera edició catalana, per recomanació de Juan Goytisolo. Ja correspon a un original molt més extens, que Bernard Lesfargues aniria traduint a mesura que Joan Sales l’anava, en part, reescrivint, afegint-hi coses encara impublicables a Espanya.” També diu que l’èxit francès –sense censura li suposà a Sales la retirada del passaport espanyol i que aquest no volgués reeditar la versió catalana per considerar-la incompleta.
.
I és que com bé anota Xavier Pla en l’article La reaparició francesa d’Incerta glòria, “la novel·la va ser reescrita diverses vegades, traduïda al castellà el 1968 i amb una primera versió definitiva catalana el 1969. Fins a la seva mort, Sales va reeditar el seu llibre, modificant-lo, ampliant-lo, millorant-lo, com si fos incapaç de posar-hi un punt final.” Tot això és ben així. Xavier Pla també indica que “però (crec que ha de dir per) una circumstància fortuïta, l’editorial francesa Gallimard, aconsellada pel llavors jove escriptor Juan Goytisolo, es va interessar per la traducció de la novel·la. Que va aparèixer l’any 1962 després de llargues negociacions. De manera que, entre una cosa i l’altra, la traducció, amb el títol final de Gloire incertaine, no va aparèixer fins al mes de febrer de 1962, amb una dedicatòria inicial dedicada a Goytisolo: «À Juan Goytisolo, qui était un enfant».”
.
Ni Folch ni Pla, però, esmenten la circumstància que vull ressenyar, i que no és altra que l’entrega, per part de Sales a Goytisolo, d’un exemplar d’Incerta glòria dedicat a Josep Palau i Fabre, amb la voluntat expressa que sigui ell qui la tradueixi al francès. Sales, aleshores, encara no coneix personalment Palau, però en té referències gràcies a les converses amb Joan Triadú i a la lectura dels poemes de Càncer, “que deu ser un dels llibres més espantosament negres que s’han escrit al món”. La voluntat de Sales és que després un nadiu francès acabi de polir girs i accents, però es troba que l’editorial Gallimard ja li ha enviat el contracte i pagat un avançament, fet que li fa pensar que tenen pressa per editar el llibre.
.
Sales, efectivament, vol aprofitar aquesta edició per refer algunes parts de la novel·la, sobretot la segona, i per introduir-hi coses que “aquí no s’haurien pogut posar i per això ja ni vaig intentar posar-les-hi”. D'altra banda, sap, per en Goytisolo, que Gallimard ha escollit Palau com a lector per decidir si fan la traducció al francès, fet que el complau moltíssim. Segons l’autor, l’edició francesa s’hauria de fer a partir de la castellana, perquè “un llibre pel sol fet de ser català escama als parisencs, que es pensen que la literatura catalana ha de ser una espècie de literatura provençal” i remarca que si s’aconsegueix fer la traducció serà “exclusivament gràcies a en Goytisolo i a vós”, referint-se a en Palau.
.
La iniciativa, per tant, que Palau fos el traductor va partir de Goytisolo, el qual admirava profundament el talent i l'obra de Palau. A la fi, però, Sales va lamentar que Gallimard hagués optat per un altre traductor, Bernard Lesfargues (“Déu vulgui que entengui el català”), per la senzilla raó de no haver de pagar-ne dos. “A mi em contraria moltíssim, perquè estic cert que el llibre traduït per vós hauria guanyat –la mica d’accent estranger que pogués tenir el vostre francès escrit m’importava ben poc, i d’altra banda qualsevol corrector natiu hi hauria pogut posar fàcil remei.” Tanmateix, la relació epistolar amb Palau no es trenca, ben al contrari, i li demana a Palau el seu parer sobre què caldria modificar o suprimir. “Jo hi estic treballant seguit, amb la il·lusió d’una edició en un país sense censura –i amb un gran canguelo, siguem francs. Voldria fer un esforç suprem perquè la meva novel·la no desmeresqués al costat de tantes i tantes de bones com en surten a França, traduïdes de tot el món. Per res no voldria que el meu llibre donés gens ni mica la raó als que creuen que la literatura catalana no pot ser més que regional i floralista! Sento aclaparadorament la meva responsabilitat en aquest sentit.”
.

.

1 comentari:

t ha dit...

Vaig ser a la primera de les dues sessions. De la primera, vaig trobar especialment interessants i vives les paraules de Carlos Pujol i, a la segona part, des d'una altra òptica, el parlament d'Antoni Puigverd. En Pujol va destacar la idea principal que 'Incerta glòria' és sobretot la història vital del fracàs que tots portem dintre. Antoni Puigverd va comparar i en bona mesura contraposar 'Incerta glòria' amb 'Soldados de Salamina' i les tendències actuals de la nostra grisor benpensant. Hilari Raguer també va aportar elements d'interès.
Naturalment es va parlar de 'novel·la catòlica', però, tot i el que s'ha dit i es va dir, jo crec que és una novella que no necessita ni admet gaires etiquetes.