dilluns, 5 de gener de 2009

Nit de Reis

Fa temps que vénen, anys que caminen. Sempre el mateix trajecte, la mateixa òrbita terrestre fins al portal càlid i obert de casa. Quasi sempre porten coses, els Reis, menys a vegades, que, no sabem per què, se n’enduen. La més bella mentida del món explicada a través d’una vella metàfora.
De petit m’espantava que el Rei Gaspar ho sabés tot de mi –"ets el nebot de l’Arimon, nét de l’agutzil"–. Mai vaig saber ni he sabut del seu llinatge autèntic. I ell, que ho sabia tot de mi, em xiuxiuejava a cau d'orella –abans d'omplir-me les mans de caramels i fer-me un petó– uns quants consells, preguntes innocents com la il·lusió que m'abatia. Puc imaginar que em deia aquells versos que tant m'estoven i que després vaig saber que sindreuejaven: “Ara l’Arimon és fora. / Té un destí de compromís. / És d’or la seva trompeta. / Porta la gorra més dreta... / Fa de nunci al paradís.” Era un rapsode reial, el meu Rei ros, és clar que sí. No; dic m’espantava i en veritat em desconcertava aquell no entendre res del que ocorria. Només la certesa dels regals, l’agombol familiar d’aquests dies, el protagonisme merescut i marcescible d'una infància blava i lluminosa com els darrers versos de Machado. Quan ets nen hi ha una fe a l’abast que mou el món des de les teves mans petites quan boten la pilota o bé empunyen l’escopeta de tap vers un perill que és en l'aire, intuït però encara inexistent. No és pas un tret més innocent que el gallet de fe que mou el cotxe teledirigit cap a on vols tu que vulgui anar el pilot que el comanda absent.
Només quan un dia, sobtat, encara nen, sents enyor d’allò que fou –sols potser fa uns dies– sensació de plenitud i placidesa, i t’assalta un lleu remordiment d’un deure insatisfet, la falta o culpa comesa en d’altri, només aleshores els Reis d’Orient inverteixen el trajecte i en lloc de venir se’n tornen, desfent camí, vers el reialme imperfet de la memòria que acumules i corones amb els anys. Només aleshores, ja potser un bon xic més gran, comences a entendre el sentit unidireccional del món, a saber-ne el no retorn si no és a través de l’art i la poètica, d'una altra màgia creadora d'il·lusions. I hi allargues els braços, hi acostes l’enteniment, obres les mans.
Ara he vist tot d’infants al carrer, a la plaça, a collibè dels pares, amb els ulls esbatanats com finestrals un matí d’estiu, els nervis dibuixats a la cara, a les mans, agitant-se trèmuls d’il·lusió. Temor i fe davant l’inconegut. La certesa més bonica és que s’esdevingui tot com saps que s’ha d’esdevenir. No hi ha espai per a la sorpresa si sempre la justícia s’acompleix en tu quan els déus són els pares i no els Reis. Allò que vols, allò que tens. “Venedor d’amor / porta joies fines, / la noia que vols / la noia que tries”, cantà en Salvat.
Demà serà un altre dia. Dinarem, com sempre, a cals tiets. I serem menys, però alhora més. Desembolicarem regals que seran records que han dut els Reis que se’n van, a poc a poc, cap a turons llunyans de fantasia d’on diu que vénen amb carrosses i camells. Després, a casa, desarem garlandes i figures al fons d’una capsa, dalt d’un armari. Quan apaguem els llumets de l’arbre de Nadal ells ja seran lluny i tornaran a fer-se visibles, fent pampalluges, arreu de l'horitzó, els llums dels fars que ens envolten, com un avís per als mercants entre alts onatges, com les teies al desert d'Orient en fer-se fosc. Punts de llum que alhora ens dissuadeixen i ens atrauen. Ah, la nit de Reis, el pas del temps, aquest bell magnicidi!