dijous, 15 de gener de 2009

És el passat, que ve a dinar

Potser feia més de vint-i-cinc anys que no entrava en aquell menjador. No en recordo la darrera vegada, però de segur que havia de ser amb la família, un estiu que jo en devia tenir posem-hi uns quinze. Diria que hi ha el mateix nombre de taules i les cadires tan semblants. Les parets són repintades, i de cop identifico dos quadres a cada extrem del salonet, davant per davant. Són del mateix autor, no hi ha dubte. El marc és idèntic. L’un, representa una casa vista des de dalt un marge, amb perspectiva cap a la vall, amb la teulada en primer terme. L’altre, una vista frontal de l’església i portalada de Sant Jaume, tan singular, on havíem passat llargues estones aixoplugant-nos dels aiguats de mitja tarda, sempre amb l’imperatiu del Taga al fons com fent de sentinella. Sí, ara sé segur que quan jo era petit aquests dos quadres també hi eren.

.

Hem estat sols, al petit menjador, ningú més a dinar. En entrar, la filla m’ha reconegut al cap d’uns segons i de seguida també ha sortit el seu germà, que era a la cuina. Em pregunten pel pare, perquè ja ha passat un any però ells ho han sabut fa poc. Ara comanden el negoci familiar. Els seus –pare i mare– són morts des de fa uns anys –com els recordo!–, però com que els dos germans s’assemblen més als seus pares que al seu temps potser per això continuen allí dalt. Entrant a la fonda, creuant aquella porta de fusta i vidre parcialment fumat, torno a un altre temps per on sé que he transitat però que em costa reconèixer en les pedres de les cases i parets del menjador. La infantesa és un teatret amb sessió contínua que s’acaba de cop, sobtadament, quan els trucs a què ens sotmet la vida són descoberts per la llum inoportuna i impertinent d’algun acomodador estúpid. “Oros són trumfos, xaval”, i et venta un calbot. Tanmateix, sabem que va ser allí, en aquell teatret, en aquelles funcions. Que hi ha i que tinc un problema de memòria és evident. Més que records concrets, sensacions que conformen un relat. Sovint, si torno a llocs, més que recordar, em sobrevenen evocacions i vagareigs semblants als d’aleshores. És percebre sentir el mateix, l’aproximació més semblant a un record que puc i sé conformar en aquest moment. Per exemple: la sensació de seguretat i eternitat dessota els capitells romànics;la mica d’aire que provoca el pas lleuger de la cambrera entre les taules quan serveix la sopa; la mà de la mare entre la meva tot baixant l’empedrat del carrer després d’haver plogut.

.

Torno a constatar que el cafè de davant la fonda, amb la vella balconada oberta a la vall, ja no hi és. Em sorprenc que em torni a sorprendre. Determinats escenaris sembla que hagin de romandre impassibles en el fris lluent i oliós de la memòria, immanents com la pintura dels dos quadres del menjadoret, com el fresc de l’absis de l’església. Mentalment, on ara hi ha uns apartaments, hi torno a dibuixar el cafè. Només hi entrava a buscar el pare i a comprar gelats, a veure d’amagat subhastar el temps que en porcions rectangulars els homes estampaven sorollosament sobre el marbre blanc de les tauletes. Ni el fum pesat i espesseït, enganxat al sostre mig escrostonat, m’esvaeix la sensació de lleugeresa del moment. També el passat és líquid i flueix com si es gestés a la placenta, a punt de trencar aigües en el moment més inesperat.

.

Veig tancades moltes altres cases perquè al poble ja només en són un centenar els que hi viuen durant l’any; la majoria de fills n’han marxat i les segones residències, malgrat tot, només són falses fuites d’un temps impossible de canalitzar. Al menjador, se m’apareixen alguns noms que en foren hostes, assidus de cada estiu, carta de menú diari, i petites botigues de records i de queviures amb qui el temps impietós ha passat comptes. M’han ben reblert el taulell de la memòria. No hi cap res més a les balances. Haguera estat temerari, per part meva –ara ho veig–, aventurar-me a fer-ne una requesta entre els nostres amfitrions.

.

La majoria dels carrers són costeruts i avui s’ha de vigilar amb la neu i el gel. El terra és falcat amb petites pedres travesseres –i tant que m’hi havia deixat els genolls–, col·locades com distretament, perquè sí, llegat i obsequi d’una vella saviesa secular feta a mida i adhesió d’esclops i de peülles. Només al carrer diguem-ne principal hom hi plantà llambordes. El sol tebi del migdia, que lluu més que no escalfa aquest diumenge blau i net de núvols, se’n va a quarts de cinc llepant cimals desbordats per tous de neu. Però a l’hora del comiat no podem pagar. Hem acabat l’efectiu i la maquineta de les targes ha esgotat paper. “Ja ho trobarem un altre dia, però pugeu amb el pare, eh?”. Són quaranta-quatre eurus amb vint cèntims. És un deute modest, moralment fàcil de saldar. Pel preu d’una escudella i un filet, qui no voldria retornar a una part del seu passat més dolç? Carretera avall, a mitja tarda, mentre baixem a peu cap a l’estació, l’angle de la llum solar ens ofereix les postres convertint el Torreneules en una immensa bola de maduixa. Aquesta nit s’anuncia un pleniluni exagerat. Comença a fer fred. Penso que, probablement, Déu existeix i, a més a més, hiverna a la vora d’allà on som, ben isard entre aquestes muntanyes tan altes.

.