dilluns, 26 de gener de 2009

Setanta anys

De mica en mica, i durant les properes setmanes, anirà fent 70 anys –en alguns llocs ja els ha complert– que les tropes franquistes van ocupar Catalunya. Avui, dia 26, en fa just 70 que entraren a Barcelona. Alguns diaris i mitjans se’n fan ressò amb reportatges i extractes d’entrevistes o memòries. En d’altres no hi he sabut veure res. Hi ha silencis tan eloqüents com incomprensibles. Encara que vist el paper que hi jugà algun mitjà –pels imperatius que fos–, més val que el seu silenci el vulgui vestir de redempció. Qui sap si demà.

Com que sóc dels que penso que encara no ens hem recuperat d’aquella desfeta i els peatges que en paguem són continus i amb barreres com més va més altes, totes les reflexions que es facin seran poques i a deshora. No m’he deixat endur mai, però, per actituds derrotistes monzonianes –per molt entenimentades que semblin–, les quals poden esterilitzar i desmobilitzar, a curt termini, determinades actituds cíviques compromeses amb la catalanitat, tant en un sentit polític –i afegiu-hi l’isme que vulgueu– com filològic. No m’hi he deixat endur mai perquè d’aquest compromís n’he vist i en veig resultats que m'esperancen.

Tanmateix, no estic segur que la societat catalana d’avui –i especialment la menor de trenta-cinc anys– sàpiga copsar l’abast i ressò de la bufetada que en l’àmbit cultural suposà el franquisme. Per poc que paris l’orella encara ressonen els timpans. 30 anys de democràcia silenciosa han aixecat tabús i ocultat massa informació que, a poc a poc, es va desempolsant. La iniciativa del Memorial Democràtic, comissariada políticament i, per tant, estratègicament incompleta, va donant els seus rèdits sobretot allí on les cadenes generacionals amenacen de trencar-se i generar simples llacunes color d’oblit. Hi ha unes generacions, doncs, que hem descobert traumatitzades, que hem sacsejat emocionalment fins a fer vessar llàgrimes i que prenen un protagonisme entre resignat i inesperat, unes vegades, i en d’altres un bon xic foteta amb tant cerimonial. La llunyania en el temps, malgrat tot, sempre tenyeix els relats d’una aura novel·lesca que perd allò que té de literari quan s’encarna en unes mans i en unes veus reconeixibles i palpables. És el primer pas cap a l’empatia, no hi ha dubte, una paraula tan necessària com ben poc amable. Tinc la impressió, però, que bona part del que s’ha guanyat fins aquí queda enllotat quan arribem fins aquest punt. Que l’efectivitat de les bondats per fer-nos veure quant dolenta que és la guerra –i que ho és no en tenim cap dubte– queden resoltes i desactivades tan bon punt l’ecumenisme humanitarista entra en joc i fa el seu fet. La performance del bonisme, per exemple, que hem vist les darreres setmanes, és el cas més simple d’enllotament empàtic.

L’altre, i que al meu parer és més important, ve determinat per l’ocultació i el silenci a què s’han vist sotmesos noms i obres que es gestaren no només abans de la guerra civil, sinó també en la diàspora intel·lectual catalana provocada per l'exili. I aquí hi ha unes responsabilitats molt clares que s’han eludit durant els anys de democràcia i que s’haurien de començar a rastrejar, no pas per ajustar comptes –i allà cadascú amb la seva consciència– sinó per restituir determinades baules que perderen el fil de la paraula perquè el seu vocabulari contenia massa faltes i la gramàtica ja era una altra. Perquè resulta evident que aquestes “responsabilitats” discursives van “salvar-se en la paraula” –que deia en Riba– a costa d’esborrar-ne d’altres. Per això em sembla significatiu i revelador que en un dia com avui es reconeguin els mèrits d’un com Carles Sentís, que es va salvar en les paraules, que va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes uniformat i abillat per l’ocasió –al costat de Martí de Riquer–, un que es va permetre, el 17 de febrer del 39, citar i evocar Verdaguer com a correlat de la retirada dels soldats republicans, convençut que “Cataluña es algo más y algo más eterno que eso. Eso no ha sido más que The End, el cartelito de Fin de esta gigantesca ampliación de Scarface o de El imperio del crimen. Aquella Cataluña acabó, pero la Cataluña real, que diria vuestro y nuestro caro Charles Maurras, hoy, precisamente, empieza a amanecer”. I ell hi va ajudar de bo i de veres, amb interès i aplicació, perquè si bé és cert –com es justifica– que molts de la Lliga optaren per Franco, no és menys cert que també molts se n’apartaren força abans del 17 de febrer del 39 en veure l’abast de l’intent de genocidi cultural que es proposava el règim.

No crec, però, en judicis retroactius fets en clau presentista. Tampoc em sembla que es pugui negar a les persones el dret a evolucionar ideològicament, a canviar el seu pensament. La coherència granítica, aleshores, pot ser llavor de fanatisme tant com voler justificar l’injustificable. Sentís donà molts anys d’aval a la dictadura. Basta assenyalar que coneixem Sentís però que fins fa ben poc només un quants “sectaris” coneixien Xammar i ni tan sols havíem pogut llegir alguna cosa d’en Cabot, tots dos enemics íntims de Sentís. I els que es vulguin afegir a la llista. Vet aquí. Els que van marxar, els que feien faltes, els que els van robar la gramàtica. A dins s’hi van quedar les miopies i les autèntiques faltes d’ortografia que encara estem entre corregint i condecorant.
.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Em sembla que La Vanguardia sí que en parlava o almenys a l'hemeroteca té coses relacionades amb aquesta data de negre record (encara que jo no en tinc record, perquè no hi era).

http://comunidad.lavanguardia.es/component/20090123/648242/las-tropas-de-franco-entran-en-barcelona.xhtml

Albert Benzekry i Arimon ha dit...

Gràcies pel link. Jo només vaig mirar l'edició en paper i la digital.