dimecres, 18 de febrer de 2009

Alerta: el català s'encomana; el castellà, no

Les campanyes que pretenen fomentar l’ús del català tenen la dubtosa virtut d’escenificar una parafernàlia ridícula i grotesca, d’estètica encartonada que vol semblar fresca i moderna quan és arnada i remollida fins al moll de l’os més petit del becari més discret que ha col·laborat en el disseny de l’artefacte. No n’hi havia prou amb la vergonya aliena d’aquella mandíbula dansarina i paleolítica, homenatge pòstum al primer parlant del català que va escriure les celebrades Omílies d’Organyà. Tal vegada, en aquesta penúltima ocasió, hi ha tingut a veure la proximitat del Carnestoltes, una de les festivitats folklòriques nostrades que lamentablement està caient més baix cada any que passa, sigui dit amb el degut respecte a comparses i traginers que hi prenen part. No tinc humor per analitzar l’estètica ravalesca de l’anunci i, per tant, més val comentar-ne ràpidament el lema d’Encomana el català, que no deixa de ser un imperatiu que dóna a entendre, sense massa equívocs, que el català és portador d’uns intangibles que es poden contagiar –pronoms febres, vocals neutres, esses sordes i sonores..., en fi, un malson continu pels qui ens encomanem de dalt a baix a Verdaguer, Fabra o Coromines bo i parant l’orella pel carrer o escoltant la ràdio o tele. Si el català s’ha d’encomanar –quan de facto és el castellà que ho fa–, deixem-ho córrer. Si ens hi hem d’encomanar, parlem-ne. Ja és poca la receptivitat que mostra bona part de la nova “ciutadania” com perquè a sobre se’ls amenaci amb una inoculació de via oral. Si, ja ho sé. La comminació va adreçada al catalanoparlant a qui entra un complex d’estruç restret o bé unes ínfules de cosmopolitisme així que l’altre xerra en castellà o en el que pugui. Una campanya d’aquest tipus, adreçada als parlants de bona fe que, per exemple, boicotegen (o sabotegen) la pedagogia que es fa en classes, voluntariats o tallers per la llengua, hauria de ser agressiva i no simpàtica; contundent i no snob; intimidatòria i no dissuasòria. Com les campanyes de trànsit, exactament igual. No som tan solidaris? Doncs no discriminem a ningú per raó de llengua. No volem les mateixes oportunitats per a tothom? Doncs oferim-los la d’aprendre el català. Si no és d’aquesta manera, que s’estalviïn campanyes inútils, iniciatives absurdes, que no ens diguin els milions que ha costat, sinó l’agència publicitària que s’ha lluït per malgastar-los.