dimecres, 11 de febrer de 2009

Eleccions a Israel (2) i poema de Ronny Someck

Els resultats provisionals de les eleccions israelianes no han suposat cap sorpresa en relació al que apuntaven els sondejos. En lloc del Likud (27) ha guanyat el centrisme de Kadima (28), s’ha confirmat l’ascens d’Israel Beteinu (15) i el databaix del laborisme d’Avodà (13). Els partits ortodoxos s’han mantingut, així com els partits àrabs –que finalment es van poder presentar gràcies a una sentència del Suprem que va revocar la decisió del govern. Aquesta sentència, ben al contrari dels escarafalls que van fer els mitjans catalans davant la prohibició, ha estat totalment silenciada i no ha obtingut ressò. En fi.

De tot plegat, la primera lectura que se’n pot fer és que Israel ha apostat per un bloc de dreta que garanteixi una major seguretat de les seves fronteres. I això ha estat així perquè el recent conflicte pràcticament ha eclipsat qualsevol debat que no es centrés en aquesta qüestió. Malgrat la victòria de Tzipi Livni no és segur que el president Shimon Peres li encarregui formar govern, ja que els seus aliats naturals –Avodà i Meretz– han patit un descens sever i no conformen cap majoria. Ahir comentava que el més necessari –i el més sensat, m’atreviria a dir– fóra un govern de concentració nacional entre Likud, Kadima i Avodà, però no és clar que el Likud de Netanyahu vulgui cedir el lideratge a Livni, qui s’escindí del partit el 2005. Com que no en sóc entès ni politòleg, no puc aventurar quina serà la coalició governant, només formular un desig.

Sí que val la pena, però, comentar un parell de coses més. Primera: s’ha constat com, al contrari d’altres, el parlament israelià és el fidel reflex de la pluralitat social del país a partir d’una representació electoral de només el 2%. L’atomització d’aproximadament un terç de la cambra, tot i aquest reflex, no deixa de ser un seriós inconvenient per a la seva estabilitat política. Segona: quan ahir comentava que la lògica política israeliana no responia al simplisme del “pásalo” hispànic volia dir que l’eix dreta-esquerra no és tan determinant com pugui semblar. L’eix ideològic queda amortit, sobretot, per la distinció entre “falcons” –sionistes reformistes, partidaris d’un estat fort, democràtic i sense concessions fins que els àrabs reconeguin l’estat d’Israel– i “coloms” –sionistes socialistes, més proclius al pacte i l’entesa amb els àrabs–; però també, encara, per l’ortodòxia i observança religiosa (àrab i jueva) d’uns i altres.

Com sigui que s’aconsegueixi formar govern, Israel haurà d’afrontar reptes decisius amb un desenllaç incert segons els pactes de coalició: Hamàs a Gaza, I’amenaça nuclear iraniana, Hezbol·lah al Líban, Síria, les relacions amb els Estats Units, la recessió econòmica... Cap d’aquests temes ens pot resultar aliè. Ens en sortirem. Se’n sortiran. Que surti el sol.
.
Gessamí. Un poema de paper de vidre
Fairuz alça els llavis
cap al cel
perquè una pluja de gessamins caigui
sobre tots aquells que va conèixer
i no va saber que l’estimaven.
L’escolto al Fiat d’en Muhàmmad,
de nit al carrer d’Ibn Gabirol.
Una cantant libanesa en un cotxe italià
d’un poeta àrab de Baqa al-Garbia
en un carrer que porta el nom d’un poeta jueu
que va viure a Sefarad.
I el gessamí?
caurà del cel a la fi dels dies,
però podria ser per uns moments
el semàfor
en verd
a la següent cruïlla.
Ronny Someck, Amor pirata, Proa, 2006