diumenge, 1 de febrer de 2009

Joan Sales i la novel·la catalana

Aprofitant l'avinantesa de les jornades sobre Incerta glòria, esmentades fa un parell o tres d'entrades, i que avui David Castillo fa una crònica dels actes al diari Avui, anotaré algunes opinions més de Sales sobre la novel·la catalana. Són opinions escrites el febrer de 1958 i adreçades a Palau i Fabre. Sales hi reivindica la necessitat d'aixecar el llistó novel·lístic català i la feina que s'executa des del Club dels Novel·listes que comanda. Sales tenia la secreta esperança que, un dia, Palau i Fabre sentiria la crida de la novel·la i abandonaria la poesia i el teatre, que deixaria enrere la joventut -que és "essencialment lírica"- i que això ocorreria quan "un bon dia, us sentireu un home madur, veureu la vostra joventut com si ja no us pertanyés, com si la miréssiu des de fora, us descobrireu amb sorpresa una experiència de la vida (això que fa riure tant als joves!) -i vet aquí els ingredients humans del novel·lista".
.“Si tots plegats no hi posem el coll, la novel·la catalana no sortirà d’un estat d’agonia lenta, allargassada de tant en tant per una injecció. Potser la meva insistència us semblarà pesada, però em penso complir amb el meu deure estricte dient-vos-ho. Si els que tenen talent no escriuen, i deixem escriure als que no en tenen, després no ens planyem dels desprestigi en què la literatura catalana ha caigut als ulls dels lectors. Aquests tindran tota la raó del món.

Allà al Club dels Novel·listes tinc una pila de novel·les. Una quarantena. I no paren de venir-ne. Doncs bé, no sé pas què publicarem després d’El Mar, de Blai Bonet. Aquesta és molt bona; o m’erro molt o us agradarà.

Les altres... no us vull afligir parlant-vos de l’abisme de pura imbecil·litat que algunes d’elles revelen. D’altres ni això (un abisme, encara que sigui d’imbecil·litat, té una grandesa). Un no arriba a entendre, simplement, perquè les escriuen els seus autors, ja que no diuen res. Els personatges encenen cigarrets (o més ben dit “cigarretes”), entren al bar, prenen cafè, entren al billar, juguen al billar, van al cine (o més ben dit al “cinema”), es posen les sabates, es treuen els mitjons, tracten de posar banyes a algú, les hi posen, fumen un altre cigarret, i tornem-hi. Sense caràcters, sense situacions, sense ambients, sense acció, sense idees, sense sentiments, sense res!

La novel·la catalana d’avui en bona part és castellana de llengua: en Goytisolo, en Romero, la Laforet, la Forrellad, en Bartomeu Soler, en Gironella, l’Ignasi Agustí, són catalans. Prescindeixo ara del valor literari respectiu; són autors de novel·les que es venen (o que almenys fan soroll). Un dels propòsits del Club és obtenir que els aprofitables d’entre ells publiquin en català la primera edició de les novel·les; entenent per aprofitables no sols esl que ho són literàriament, sinó políticament, vull dir que no s’hagin compromès amb la situació fins al punt de ser impresentables, com és el cas de l’Agustí i en Bartomeu Soler. Fins ara hem obtingut una d’aquestes “conversions”, la d’en Noel Clarasó, autor de novel·les delicioses.

Un altre dels camins del Club és estimular a escriure novel·les els escriptors catalans de talent que no n’escriuen, sovint per la senzilla raó que no havent-hi prou públic català no creuen que la feina d’escriure una novel·la sigui degudament compensada. Com que la idea del Club és la doble edició (primer la catalana, i un any després, si la novel·la s’ho val, la castellana), aquest problema queda automàticament resolt.

(...) Em sembla que el secret, l’únic secret, d’una bona novel·la és que l’autor reuneixi aquestes dues condicions: que sàpiga escriure i que tingui coses a dir. Que hagi viscut. Els joves, amb rares excepcions, no escriuen bones novel·les perquè els falta una experiència del món i de la gent. La d’en Blai Bonet (30 anys) és molt bona perquè de fet parla d’ell mateix sota l’espècie d’altres personatges. O sigui més que novel·la lírica, confessió personal.

Un dels mals de la novel·la catalana és que no acaba mai de sortir d’un estat experimental, imitatiu d’altres novel·les. És aflictiu constatar fins a quin punt moltes de les novel·les que es reben són això, imitacions provincianes d’autors estrangers. Com si els nostres no tinguessin res de propi a dir. I el mal, en alguns, és tan fondo que ni en tenen consciència; vull dir que els direu: “Això sona a Kafka, o a Proust, o a Faulkner”, i es pensen que és un mèrit! És la mentalitat del rector de Vallfogona, tot cofoi perquè li havien dit que els seus versos semblaven de Góngora."

Una altra estona, comentaris sobre la poesia.

.