divendres, 13 de febrer de 2009

La memòria dopada

L’allau mediàtic i les noves tecnologies fan del presentisme l’únic culte d’interès per a bona part de la població. Per això són importants iniciatives que ens recordin la nostra història col·lectiva –altrament dita “memòria històrica”–, que ens expliquin fets que han incidit en tota la societat, sense distincions ni sectarismes de cap tipus. Aquesta “memòria” s’ha basat, majorment, en episodis de la guerra civil, sobretot en els bombardeigs i l’exili republicà. A la comarca n’hem tingut exemples, profusament documentats i divulgats, com els que s’han celebrat a Granollers o els que ara culminen a la Garriga, ambdós, per cert, supervisats pel bon fer de Joan Garriga, investigador que ha pentinat arxius d’arreu amb resultats excel·lents i que han aportat noves fins avui desconegudes.

Tanmateix, enllà de la casuística més propera, resulta fàcil constatar com, en ser comissariada políticament, aquesta “memòria històrica” –institucionalitzada en el Memorial Democràtic–, és alhora incompleta en la seva estratègia mentre no abraci la totalitat de fronts de la tragèdia. Basta ullar la pàgina web del Memorial i veure’n els actes. Malauradament, l’empelt ideològic que la política projecta sobre la història –l’excés d’empatia pot fer obnubilar la vista– fa que s’eclipsin uns episodis i se n’obviïn uns altres que no són pas menors. Entre els primers caldria esmentar la destrucció del patrimoni religiós i els més de 4.000 assassinats de religiosos comesos no només per “incontrolats” –paraula que sembla implicar exculpacions–, sinó per la planificació de l’anarquisme i del comunisme llibertari –també contra demés laics, desarmats, en definitiva– en contrast amb la passivitat o inoperància del govern Companys. Fullegin, per exemple, el llibre de Jordi Albertí, El silenci de les campanes, de títol prou eloqüent. L’altre exemple desatès, de més llarg abast cronològic, és la “memòria històrica” de la cultura catalana, víctima d’un intent de genocidi que encara avui hi ha qui nega sense rubor i amb impunitat des de diferents tribunes, algunes casolanes. Ves per on que coneixem Sentís, però desconeixem Fontdeviles, Cabots i un llarg etcètera, perquè dins les fosses, a part d’ossos, també hi han sepultat paraules. Els silencis del franquisme i la transició ens han dopat la història. Per això, l’anomenada “memòria històrica” només podrà ser útil si passa l’antidòping que suposa assumir, sense biaixos, que els crims de la persecució religiosa i l’intent de genocidi cultural també són part de la nostra memòria col·lectiva, com ho són els exilis –interiors i exteriors–, els bombardeigs o els metrallaments franquistes. Sobre un cos, una fe o una gramàtica.


El 9 Nou, 13-2-08