dimecres, 4 de febrer de 2009

Una mica menys de seny

Tinc la cara com una mica engomada i els efectes m'han dit que em duraran encara unes hores. Em fa que tinc els llavis com la Sánchez Camacho. Feia un parell de dies que la cosa apretava, però avui ja s'ha fet inaguantable. Es veu que volia sortir i no podia. "Vols que te'l tregui ara?", m'ha dit un àngel. "Així no hi hauràs de pensar més..." Ara!? Jo només venia per veure què havia de fer, si hi havia alguna manera d'evitar-ho. La darrera vegada que deuria anar al dentista potser va ser per l'ortodòncia adolescent, imagina't. I ha estat un "ara" anguniós, perquè sóc aprensiu i gens valent en aquests casos, i perquè tot i l'anestèsia notava la burxada metàl·lica, el contacte, la pressió dels artilugis. "Tanca una mica la boca fins que notis el meu dit". Tot jo tens, amb els punys tancats. Que ridícul. He començat a suar. Quan estic tens o nerviós començo a suar, com si mengés cargols a la llauna o cap i pota salpebrats generosament i amb alegria. "Vigila, que em mossegues el dit". I el cap cap aquí i cap allà. Redéu. De primer he pensat en Frank Spencer, aquell tòtil de la sèrie "N'hi ha que neixen estrellats", i amb el número que va muntar en una consulta. O era en Mr. Bean? Fins i tot les cames, tinc garratibades, entresuades. "Relaxa't, que ja quasi estem". I una bona estona, hi hem estat, i tant. Es veu que el maleït covard estava encaixonat al maxil·lar superior de la pitjor manera possible. Quasi feia uns dos centímetres i em deu haver deixat una zona zero important. És anguniós tot això que et posen a la boca després de. I ara una gassa, per xopar, amb aquest gust com d'alcohol aromatitzat. Res de calent, res de fum. Si s'inflama, una mica de gel. Si fa mal, un Nolotil o un Ibuprofeno, i "vens d'aquí una setmana i ja veurem quan traiem l'altre". He marxat suat de la consulta, plomat de la butxaca i acollonit pensant que hauré de repetir visita. Per què no pot ser tot tan fàcil com li ocorria a la meva amiga Mar, eh? Per què?

2 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

TRANQUIL ALBERT, ARA JA HA PASSAT TOT. Però es passa un mal tràngol, oi que sí? Això de prémer els punys i la suor que no és de vainilla, sembla que hi haurà lectors on s'identificaran...
Ànims!

Albert Benzekry i Arimon ha dit...

Gràcies Príncep, tu sí que m'entens!