dimarts, 31 de març de 2009

El nostre heroi Josep Pla

Enric Vila és un torrent verbal que busca acanalar-se a través de la redempció de l’escriptura. Però ni la lletra impresa implica mansuetud en l’argument ni l’escriptura és una doma dels instints quan aquests són perbocats com saltants d’aigua. Diries que parla atropellat i ràpid –“no sé si m’explico”– mentre gesticula emfàticament i afloren, com un guèiser, intuïcions i teories que s’esforça a desgranar com evidències. Deixa anar, de tant en tant, algunes castellanades, potser molt barcelonines –entre modo i alambrada–, mentre trena, improvisant sense papers però amb vehemència descordada, el discurs sobre en Pla, el seu temps i les seves peripècies. I per què és un heroi, en Josep Pla? Doncs perquè a partir del 1939 la seva escriptura té alguna cosa de fundacional entre les lletres catalanes malgrat que el seu millor llibre, segons Vila, sigui el Viaje en autobús, un viatge on Pla certifica l’estat ruïnós del país just després de l’ensulsiada. I fundacional en el sentit d’inventariar, de cap a cap, una geografia –física i humana– i la seva parla des d’uns pressupòsits més acostats a una antropologia dels sentits i de les emocions que a l’eventual i asèptica crònica periodística del passa que t’he vist. És des d’aquest punt de vista que Pla aguanta el pas del temps com només l’aguanten –i el forgen– els clàssics, perquè la pulsió i l’estilet de la seva escriptura, tot i poder valer-se de la tècnica periodística, n’esgota i supera els ressorts per anar a parar al llimbs literaris, que són aquells que permeten les disseccions sobre la realitat fins arribar a l’ossada de les paraules, és a dir, a les connotacions i denotacions d’un vocabulari ordit secularment que explica un món i els seus objectes força més enllà de la tribulació gramatical en una frase. Per això la literatura de Pla és poètica, perquè transcendeix les paraules fins emulsionar l’imaginari que transporten. D’això que dic –i que suposo en la línia del que Enric Vila ens explicava, i perdó, que encara no he dit, dissabte passat a la Fundació Maurí– hom se’n pot adonar fullejant, per exemple, Les hores, Els pagesos o El que hem menjat. O fins i tot algunes narracions, com El rellotger de Crexells. Si tu vols saber de l’ànima d’un poble –si és que creus que un poble pot tenir ànima en lloc de ser tots ciutadans del món abans del lloc on han nascut– és molt probable que hagis de llegir els seus poetes. Machado o Azorín encara poden servir per Castella. Estellés pel País Valencià. Pla per Catalunya. Potser Llompart o Villangómez per les Balears. No ho sé. Penso quin poeta “formal” ens serviria per la Catalunya del segle XX i no me’n ve cap. Inclús Verdaguer podria tenir validesa al seu temps. Però el nostre segle XX poètic és fragmentari, en aquest sentit. Fins i tot perillosament epigramàtic. En canvi, el lirisme, diguem-ho així, de Pla és total, invasiu i embolcallador.

Vila insisteix en una idea: “Pla és el Shakespeare de Catalunya; és a Catalunya el que Shakespeare ha estat a Anglaterra; Dante a Itàlia; Goethe a Alemanya; Montaigne o Rabelais a França.

Si haguéssim tingut un Pla dos o tres segles abans, ens hauria anat millor, però d’això Pla no en té la culpa. La història ha anat com ha anat i és justament per això, perquè a nosaltres ens ha anat malament la història, que Pla apareix quan apareix. Apareix en un parèntesi d’una certa llibertat i, després, els seu gran mèrit és mantenir aixecada la bandera malgrat l’allau castellanitzadora. Per això deia, en la primera entrada d’aquest dietari, que és el nostre Pujol de la literatura. Pla és un autor fundacional, un autor d’aquests que, com Shakespeare, Goethe i companyia, converteixen la seva literatura en un cap de pont mitològic a través del qual els pobles passen de l’estadi antropològic a l’estadi polític, darrere la literatura de Pla hi ha un ideal de ciutadà català, igual que en Shakespeare hi ha dibuixat el patró de l’anglès que forjarà l’imperi britànic.” L’universalisme de Pla, doncs, s’expressa “a través dels valors que han sostingut el país tot i les derrotes: l’individualisme, el pactisme, l’esforç i l’esperit comercial. Tòpics? Més aviat una continuïtat històrica fàcil de resseguir i de constatar.

Les gosadies d’Enric Vila en aquest llibre són moltes. El lector les anirà descobrint a mesura que n’avanci la lectura. Per exemple, la voluntat d’escriure’n tres alhora sense que es noti. Sobre Pla, sobre ell mateix i sobre el país. Sobre ell mateix i de com la lectura continuada de Pla li ha polit l’escriptura i cert caràcter, i també una visió del país on prova d’escriure en català per bastir-ne una interpretació sense sotmetre’s a les constriccions mentals de motlle espanyol heretades d’un franquisme perllongat amb subtilesa –o malaptesa!– fins avui. I com a conseqüència d’això, el llibre és, també, doncs, una interpretació generacional no només per aquells que hem nascut just a l’inici dels setanta, sinó també per aquells que busquin subvertir una recepció de Pla que ens ha arribat esbiaixada per una historiografia periodística de matriu castellana que, fins a l’aparició aquest llibre, no hem tingut massa esment a corregir. I encara, per acabar, assenyalem que el recosit del llibre participa d’un híbrid entre el dietarisme i l’assaig, en una formula estilísticament reeixida que dóna al llibre la vivesa i l’espontaneïtat necessàries que en fan fluïda la lectura. Quim Torra, un dels editors més pencaires del país –demà presenta a l’Ateneu Barcelonès la correspondència entre el doctor Trueta i Pau Casals–, ha editat el llibre a Acontravent, que ja va per la segona edició. Ep, revisada.