dijous, 5 de març de 2009

Poesia i copes

Hi havia sessió de poesia i copes a l’Espai Mallorca i hi vàrem fer cap perquè l’Anna recitava –és la seva setmana gran– i la Núria Albó també. Ahir a Barcelona, avui i demà a Lleida i diumenge cap a Blanes a rematar-ho amb el premi Recull d’articles periodístics. Imparable, sí senyor. La lectura, centrada en els poemes guanyadors de l’Amadeu Oller i uns quants d’inèdits que en segueixen l’estil i estela.

Abans de començar les lectures, xerrem una estona amb la Núria Albó. Tot i viure al mateix poble no ens veiem gaire. Surt poc, diu. S’acosta a la vuitantena. Viu a un extrem, i cap al centre és tot baixada però tornar és una altra cosa. Es prodiga poc en recitals. “No els llegeixo gaire bé, els poemes, això ho hauríeu de fer vosaltres”, diu assenyalant-me. Però també és cert que fa temps que no n’escriu, llevat dels que publicà al volum La Garriga submergida ara fa quasi dos anys. La majoria són dels anys seixanta i setanta, i és que Albó ha escrit, sobretot, literatura juvenil i novel·la. Penso en Sales quan deia que la joventut és essencialment lírica, però la sentència no m’acaba de quadrar. Ens comenta l’homenatge que aquests dies es farà a Vic en memòria de Maria Àngels Anglada, de qui fou amiga, amb motiu del desè aniversari de la seva mort, i l’excel·lent web que s’ha estrenat recentment sobre l’autora. Abandonada la política activa –Albó va ser alcaldessa entre el 1979 i el 1987– qui sap si també aparcà la lírica per dedicar-se només a les relectures dels autors dilectes i a la melomania musical. Però és durant la lectura que fa dels seus poemes que penso no ja en el tall generacional sinó en l’impacte que aquest tall pot tenir en la recepció d’uns poemes que em són totalment desconeguts. I es produeix una justícia íntima, reparadora, mentre va llegint els seus papers. Enllaça un poema rere l’altre, sense prèvia ni acotacions. Ho ha advertit a l’inici: “Hi ha un parell de generacions entre l’Anna i jo. El que escoltareu va ser escrit en un altre temps, en unes altres circumstàncies”. Crec percebre un fons de malenconia en l’engranatge dels seus versos. Són poemes narratius, d’història personal, però també de rerefons col·lectiu. No hi ha floritures verbals ni excessives diplomàcies. L’expansió lírica hi és continguda, despullada. Vegeu: “Atura’t al pont./ Mira l’enrunada/ paret d’una fàbrica./ L’aigua va lliscant/ tota emmascarada./ Repenja’t al pont/ i oblida el soroll./ La claror s’escola/ per sota l’arcada”.

No sé si reeixirà la iniciativa endegada per Josep-Francesc Delgado per tal de batejar la biblioteca municipal amb el seu nom, però sí que hauria de reeixir una edició que aplegués tots els seus poemes, avui massa dispersos i introbables. Encara ens trobaríem amb una biblioteca que duu el nom d'una poeta de qui no podem llegir els versos. És una qüestió de justícia poètica el fet que els seus poemes no s’escolin per l’arcada del temps, riu avall.