diumenge, 26 d’abril de 2009

Per Sant Jordi

Dimecres a la tarda es va celebrar a Granollers la cita prèvia de Sant Jordi, una trobada anual amb autors comarcals de qualsevol àmbit i gènere. A sota de les oliveres que hi ha entre la Porxada i l’Ajuntament, l’Esteve i jo érem els encarregats de donar la paraula als convidats que anaven passant (i esperant) perquè expliquessin el seu llibre o novetat. La cita, que fixada a partir de les quatre, no va començar fins a quarts de cinc, bàsicament perquè a la plaça encara no hi havia gairebé ningú –excepte uns puntualíssims Jordi Julià i Ivette Nadal i els llibreters que acabaven de col·locar els llibres i esperaven, amatents, la primera clientela. Un cop d’ull ràpid a les taules dedicades als autors de la comarca em serví per constatar la quantitat de monografies locals que s’editen. És un tipus de llibre que m’agrada, ja sigui de compromís institucional o bé fruit de la passió desbocada de qui fa mans i mànigues i treu el temps d’on pot per dedicar un llibre al seu poble a canvi, quasi sempre, de les gràcies i res més. D’entre aquests –deixant a part l’autobombo de La Garriga secreta– i entre els autors que van desfilar per les taules, me’n van cridar especialment l’atenció un parell. El primer és un volum de Lluís Capdevila, de Sant Feliu de Codines, un botiguer jubilat, xerraire, entrat en la setantena, que presentava la segona part de “Vivències per no oblidar”. El llibre és una autoedició finançada gràcies a patrocinadors locals, en format d’àlbum il·lustrat, i recull no només records i facècies col·lectives, sinó també el pas per la vila d’il·lustres estiuejants i artistes, l’impacte de la indústria, el valor del paisatge –Sant Feliu s’enfila als 500 metres i és un mirador luxós dels Cingles de Bertí–, retalls de vida sòciocultural o pinzellades d’episodis històrics que, d’una manera o altra, han perdurant en el poble al llarg del temps. Sense ser cap erudit, Lluís Capdevila ha sabut ordenar tot aquest material de manera entenedora, presentada com un collage, il·lustrant-ho amb fotografies i documents.

L’altra proposta és del calellenc Daniel Rangil, que ha volgut plasmar, a través d’un centenar llarg de converses, la memòria oral del Montnegre, en la zona compresa entre l’alt Maresme i el Vallès, de Santa Susanna a Vallgorguina, una àrea que abasta una vintena de pobles en total. L’obra de Rangil, que és el segon volum dels tres previstos, es titula “Vògits, modolons i desfedors”. No us penseu, jo vaig fer la mateixa cara quan ho vaig llegir. En realitat són paraules relatives al món agrari i rural que va desapareixent i del qual Rangil n’aixeca l’acta notarial a través d’unes converses i relats que recreen la visió d’un món a través de les paraules que el designen i dessagnen. La tasca de Rangil, doncs, és interdisciplinar, perquè es serveix de l’antropologia, però també de la història o la dialectologia.

Memòria oral i memòria històrica. Sense paraules no hi ha memòria possible. El paisatge dels dos autors canvia de pell, de pell i de paraula. De la microhistòria o història local al correlat de la situació del país al llarg d’una centúria.

Dijous, una rosa per la mare, una per la tieta, una per l’Anna. Al cap del dia, ens acostem a l’Ametlla a escoltar les cançons de Sanjosex. Aquesta em va agradar. “Ja fa massa temps que ens hem deixat endur pel ritme feixuc, ritme que no és vida, ni present ni futur. Hi ha un soroll que viu entre nosaltres. Temps fa que vàrem deixar de jugar, que vàrem oblidar totes aquelles dreceres que porten a un país sense les presses. El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts, muts, sense esperances. Hem de trobar temps per estar molt més temps junts, molt més temps junts...”