dilluns, 29 de juny de 2009

Raons

La ineficàcia i la incompetència manifestes, unides a la idiotesa de ser enfora de la realitat, em treuen de polleguera. Suposo que a una majoria li ocorre igual, en el benentès que els tres demèrits no són una correlació objectivable sinó merament descriptius d’un estat de coses i de la gestió d’un problema real i tangible prou difícil de solucionar. Darrerament m’hi he trobat dues vegades, creuat amb la mateixa persona i tessitura. Diria que en ambdues he estat a punt de perdre els papers, francament, i almenys en una d’elles he acabat amb mal de coll. Els episodis, desagradables, m’han fet reflexionar sobre els límits de l’enraonabilitat humana, és a dir, fins quin punt val la pena seguir enraonant i raonant quan el que et qüestionen és la percepció de la realitat mateixa a través d’una lògica que no s’hi ajusta i que, per tant, arriba a ser mentida fins i tot demostrable documentalment. En aquest cas, quan l’ofensa ja no pot ser més gran, he optat per retirar-me i evitar-me mals majors. Passa poques vegades, per sort, però la situació de violència latent, en aquests casos, em resulta insuportable, i abandonar l’escena en una cauta però irada retirada és el més prudent i aconsellable. A vegades penso que la meva calma i la meva paciència –que han de ser heretades, per força, de branca materna– no tenen límits, i que la perseverança o la tossudesa poden ser virtuts que transiten lliures com l’aigua d’una sèquia, sense obstacles, terròs avall. Però el camp no el llaurem sols i altres presències xipollegen l’aigua matusserament. La tossuderia i la perseverança sempre causaran damnificats i deixaran, rere nostre, un rastre cadavèric si ens girem a veure el solc. Són l’escenificació exterior dels nervis interiors que són la calma i la paciència. L’abrandament i el geni, però, en la rara avinentesa d’haver de manifestar-se, diria que em són herència fonda d’arrels paternes –tan fondes que no sé d’on beuen–, i em sorprenen de sobte i a bursada com l’arcada d’àcids en ple son que et reboteix del llit com una molla. En general, al llarg de la vida, he anat constatant que les sorpreses no m’agraden. La meva mentalitat, tirant a cartesiana, tendeix, alhora, a la previsió. L’especulació, en canvi, és purament artística, efluvi ociós d’un vagareig mental entre contemplatiu i panxacontent. M’agrada, en la mesura que és possible, visualitzar i preveure el que vindrà. Si la sorpresa no trenca el joc de les gramàtiques emocionals, del convencionalisme petit burgès de tenir-ho tot apamat, sempre hi ha el recurs d’adaptar la sintaxi dels sentits, d’improvisar petites dramatúrgies quotidianes i domèstiques sense gaire aparell elèctric. Al capdavall, els dies són plens de petits girs que no val la pena molestar-se a voler intentar veure venir perquè són la sang que hi corre oxigenada i a pleret. Però quan el motlle es trenca, quan la realitat és reiteradament subvertida i la persistència en l’error i la mentida és un granit impermeable a la claror de l’evidència, quan aquesta llum és fosca i coagulada fins tintar de negre la raó com si fos un calamar i el verí dels dards ja no és argumental sinó que apunta al descrèdit personal, aleshores, només aleshores, el sistema romp comportes i aigua i sang són virulència barrejada a borbollons. Que no em parlin de tolerància. Aleshores, només aleshores, no puc preveure res i em faig por. Per calmar la paüra del món i de les criatures que l’habiten i m’habiten, llegeixo i escric.