dilluns, 22 de juny de 2009

Records de la nit de Sant Joan (i 2)

Hi ha una estranya connexió entre l’home i el foc de Sant Joan, entre aquells ancestres i nosaltres, a qui saludem sense saber-ho al llindar de la combustió dels segles que ens separen. Una festa, la nit de Sant Joan, profundament arrelada a un estil de viure i d’encaixar en el món, manifestació palpable d’unes creences populars en les forces de la natura, traduïdes, durant la revetlla, en balls i dites localment variables segons la zona -especialment en àrees del Pirineu-, expressió, si es vol, d’un cert sentiment lúdic de la vida, encunyat en refranys com ara “Per Sant Joan festeig, per Sant Josep bateig”, “Les herbes de Sant Joan guareixen tot l’any”, o bé “Menta i sàlvia, alfàbrega i ruda, salven tota criatura.” Les dites i refranys populars referits a les virtuts de la nit de Sant Joan, juntament amb la secular creença en les propietats preventives i remeieres de plantes i herbes, potenciaven, de fet, la seva acció benefactora sobre les persones, especialment si eren collides al punt de mitjanit. També l’aigua dels rius, torrents i fonts, i fins i tot la rosada del matí, adquireix aquelles propietats que fan embellir i tenir bona salut tot l’any a qui en beu, a més de concedir-li gràcia i condescendència en qüestió d’amors. En paraules de Salvat-Papasseit: “Farem focs d’artifici com no es veuen en els cels / perquè caiguin estrelles, i en bombes de paper, pugin enlaire enduent-se’n els precs / -i el teu, si t’atrevies, que és un prec que conec. Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes.” És una nit en la qual, si hom s’hi fixa, es poden veure aquells éssers mitològics que habiten els nostres boscos i muntanyes, esperits de la natura només visibles unes hores, i encara en llocs concrets, preferiblement engorjats, torrenteres i ponts del diable, i als quals cal no molestar ni perseguir. Quants no asseguren haver vist follets al torrent de l’Enrabiada, a la part baixa del turó de Sta. Margarida, als Sots Feréstecs sota Puiggraciós o al bosc de Rupit o al Malhivern.

I encara hi ha les dones d’aigua, aquestes fades d’imatge bella i seductora però de natura inabastable i misteriosa, habitants del curs de rius, llacs i torrenteres, només visibles aquesta nit sense risc de patir l’home cap encanteri, i amb la molt noble virtut d’aconseguir, aquest home, tota la sort i saviesa del món en assolir fer l’amor amb alguna d’elles.

Però el protagonista de la nit és el foc, la foguera de Sant Joan que crema fins la matinada tot allò que hom hi llença i al voltant de la qual tenien lloc els balls i jocs. Es diu que el foc i la brasa de Sant Joan no cremen, que saltar tres vegades per sobre de la foguera o caminar descalç damunt la brasa protegeix dels mals fins l’any vinent. (“Foc de Sant Pere, foc de Sant Joan, guardeu-nos de la ronya tot l’any”, “Per Sant Pere salto per darrera, per Sant Joan salto per davant”). Sens dubte, és degut a la virtut renovadora, purificadora i fertilitzant que les cultures mediterrànies han atorgat al foc que s’explica l’origen de la celebració del solstici en acabar un cicle agrícola i començar-ne un de nou, fent un punt i a part, amb evidents signes de conjur i amb la incorporació pagana, al llarg dels temps, d’elements naturals i mitològics que complementen l’espectre lúdic i social de la festa.

I és que la nit de Sant Joan, malgrat el sant, és la festa pagana per excel·lència. D’origen romà, a casa nostra se’n pot resseguir el rastre fins al primer quart d’aquest segle ja fet cendra (el text, com deia, va ser escrit el segle passat...). Desaparegut l’entorn rural que privilegiava el calendari agrícola i, amb ell, l’estrat sociològic que el sustentava, les fogueres perviuen allí on el ciment encara no ha fet cap, en solars abandonats o en camps que han quedat erms.

Quants carrers o barris de La Garriga poden encara fer foguera? Quantes se’n deuen haver fet aquest any? Penso ara en les fogueres de quan era petit -posem de fa uns vint anys (i avui ja en poso trenta...)-, en l’embriaguesa de les flames.

Però excusin la impudícia d’una certa confessió: a mi em sembla, encara a hores d’ara, altament suggeridora la fantasia de la nit de Sant Joan, la seva màgia, aquesta mateixa que avui, per exemple, aquesta tarda, passejant pel barri nou, m’ha permès reconstruir, mentalment, l’escenari dels camins de corredisses, fustes, troncs, cabanyes i cartrons. Vivim un món de màgia real, aquella viscuda que els dies ha tornat evanescent, i aquella que pobla de fa segles un imaginari col·lectiu, imaginada i per això mateix també en nosaltres existent, l’única que és, malgrat l’asfalt, incombustible i perdurable.

.

La Garriga, Sant Joan de 1999

2 comentaris:

Manuel Ramentol ha dit...

Malgrat no haver nascut a Catalunya, soc CATALANOFILO (Aixo esta ben dit?)
De qualsevol manera, soc català de algun modo. Visc a Nordamerica since I was in my teens. Aci a Miami parlem Angles i Espanyol. Res de Català, pero gairebe tots el dies sent la Ona-Catalana per fer practiques.
Aixo que aqui vaig escriure no en te res de comentari, pero si que es algo
que me ha sorpres, ullpres y corpres, i ni dig mes, Manuel Ramentol

Albert Benzekry i Arimon ha dit...

Benvolgut Manuel, moltes gràcies pel seu comentari, que agraeixo molt. Celebro tenir un lector catalanòfil tan lluny!
Quedo a la seva disposició. Em pot escriure, si ho desitja, al mail
albertbenzekry@gmail.com.
Cordialment,
Albert