diumenge, 12 de juliol de 2009

En nom de la paraula

(...) Però tot va començar amb el meu naixement. En món no hauria existit mai sense mi. Primer van ser el plor i els sons guturals. Després, el balbuceig. Finalment, la construcció dels primers noms. El reconeixement nominal del meu voltant, quan el nom encara m’era la cosa sense nom. Però a poc a poc, com un mal que ens emmalalteix i se’ns cronifica al fons de tot del cos, just allà on hi ha la frontera de la mort, vaig anar aprenent que els noms s’ajuntaven per formar coses en el buit. M’acostava cada cop més al desert. Havia descobert que res era com havia sentit en els braços materns. Ja no havia de referir-me al món per dir. El món era tan sols el llunyà rerefons del món visual del pensament. I, amb tot, un cop al desert vaig aprendre a dir de veritat: a dir la veritat. ¡Com em van temptar amb idees que recreaven un destí! Però al capdavall em vaig estimar més no saber, em vaig estimar més veure que la veritat n era ni més ni menys gran que el món. Sí, vaig saber que massa sovint la ignorància es vesteix de gran coneixement: un gran coneixement de noms que anomenen no res. Em vaig apartar d’allò que en deien sentit: no em conformava a viure de la mentida d’una veritat bastida sense fonament, d’aquella veritat que serveix d’engany de tants com pateixen temor. De mica en mica vaig anar descobrint que la servitud naixia de la submissió a unes paraules que prometien tot el que no podíem tenir al món. Ens parlaven de resignació, en lloc de dir-nos que el que feia falta era la lúcida admissió de les exactes dimensions d’exisitir: si res ens havien d’haver ensenyat és a compartir els límits del món, sense cap apropiació. Potser així no ens hauríem allunyat tant del paradís. Ara sé que amb la meva mort no desapareixerà res més que el meu jo. Abans del meu naixement res podia ser existent, però això és el que he après: després de mort tot continuarà sense cap altra finalitat que el final sense destí, per molt que clamin els que no ens deixen clamar. Cadascun de nosaltres és còmplice d’haver creat el món.

Encara que, ¿qui voldria tornar al paradís? ¿Qui voldria recaure en el pur instint? ¿Qui voldria ser sense saber que està sent? Sí, la inexplicable experiència de saber la mort: ¿com renunciar-hi? ¿Com voler deixar de saber que hem de morir si d’això en fem predomini? Les paraules ens ho diuen, i ens turmenten amb l’extinció, però dient-nos-ho creiem comprendre les relacions del món, i ens pensem que hi donem presència: ens pensem que la nostra veu fa que allò que és no sigui inútilment, que la mutació constant de tot no sigui en va. Estem segurs que el nostre sofriment redimeix l’existència muda del que hi ha. No, no vull buscar cap nou sentit que ocupi el lloc del sentit: cap nou engany. Però potser el pensament, si no fos depredador, si no estigués espantat, si no volgués conèixer per posseir i allargar amb la possessió la durada del temps, podria haver fecundat l’univers. El mal de les paraules és la colonització. ¡Ah, si el llenguatge fos capaç d’omplir el desert de paradís, de fer que conèixer fos part de l’instint! Sempre la impossibilitat de noms sense temor. La planta, la pedra i l’animal en si mateixos són prou; en canvi, la paraula ens fa insuficients: no podem acceptar-nos tan sols en el reducte de la pell. L’anhel ens corroeix mortalment, fins al punt de fer-nos imaginar que dins nostre hi ha una identitat que, amb la mort, ja no ens pertany i que, transsubstanciada, ens fuig del cos i ens sobreviu com un nom que no es refereix a res: com un nom finalment incorpori salvat de la destrucció dels cossos dels noms.


Carles Camps Mundó, En nom de la paraula